Les ombres de la pàgina més gloriosa del futbol colombià
BarcelonaEl 5 de setembre del 1993 la selecció colombiana va aconseguir el triomf més dolç de la seva història. A l’estadi del River Plate de Buenos Aires va golejar per 0-5 l’Argentina de Batistuta, Redondo o Simeone, i es va classificar per al Mundial gràcies a un equip de joc dolç i alegre, liderat per la visió de joc de Valderrama i la potència de Freddy Rincon, el Tren Valencia o el Tino Asprilla.
Futbolísticament, Colòmbia va fer-se major d’edat aquell dia. Just quan el país més patia. “Aquella nit, la guerrilla de les FARC i l’exèrcit van pactar no lluitar. Tothom volia escoltar el partit. A Medellín la guerra de l’estat contra el càrtel de Pablo Escobar també es va aturar. Gràcies a una pilota”, explica el periodista Mauricio Silva. Colòmbia era un estat trencat per la violència, aquell 1993. La nit del triomf, 82 persones van perdre la vida i 725 van resultar ferides. “Massa gent anava armada i la societat s’havia acostumat a la violència”, explica Silva. Pablo Escobar, la cara visible del temut Càrtel de Medellín, havia promès diners a tothom qui matés policies durant els anys anteriors, però aquell setembre ja estava acorralat. El 2 de desembre del 1993 seria abatut, però dos mesos abans havia cantat els gols colombians acompanyat d’un dels seus guardaespatlles, el Popeye. “Estàvem acorralats, amagats i ell, de sobte, va cridar-me per dir-me que Colòmbia havia marcat. I va somriure”, explicava el Popeye, ara detingut, a la premsa colombiana.
La millor generació del futbol colombià va obrir-se camí a mitjans dels anys 80, però va acabar de dol quan Andrés Escobar, lateral dret de la selecció, va ser assassinat després de marcar un gol en pròpia porta durant el Mundial del 1994, contra els Estats Units. El futbol s’havia convertit en un espai de felicitat per a un poble que va veure com assassinaven ministres, candidats presidencials, periodistes i civils en la guerra contra els potents grups de narcotraficants que intentaven seguir comerciant amb la cocaïna i no ser extradits als Estats Units. El 1993 el Càrtel de Medellín ja perdia el seu pols amb l’estat, però d’altres ocupaven el seu lloc, i la nit del triomf a Buenos Aires, la festa la va pagar Justo Pastor Perafán, el pare del Càrtel de Bogotà. Perafán ara compleix una condemna de cadena perpètua a Miami, però aquella nit s’abraçava als jugadors. Els mateixos futbolistes que havien estat convidats a sopar uns mesos abans pel Càrtel de Cali. “Ens van oferir una milionada si arribàvem a la final del Mundial”, recordava Asprilla. Alguns d’aquests jugadors, com Carlos Valderrama o l’excèntric porter René Higuita, havien arribat a jugar el 1990 a la finca particular de Pablo Escobar. “Els caps dels càrtels eren apassionats de futbol. Sense els seus diners, el futbol colombià no hauria viscut aquells dies”, reflexionava el llavors seleccionador, Pacho Maturana, que ha negat que l’equip que ell entrenava, l’Atlético Nacional, gaudís dels diners d’un Pablo Escobar que hauria arribat a matar un familiar d’un jugador de Medellín perquè havia fitxat per l’América de Cali.
Cada càrtel invertia en un club: l’América va arribar a tres finals de la Libertadores -la Champions local- amb els diners de les drogues. Però va ser l’Atlético Nacional de Medellín el primer club colombià que guanyava la Libertadores, amb els diners del Càrtel de Medellín, malgrat que Escobar era aficionat de l’altre club local, l’Independiente. I el Millonarios de Bogotà vivia dels diners de Gonzalo Rodríguez Gacha, conegut com el Mexicano.
Abans, Escobar havia arribat a construir més de 50 camps de futbol en barris pobres quan volia ser polític, amb la intenció de guanyar-se un país que li giraria l’esquena. “El futbol permetia netejar el diner negre, cert, però els caps del càrtel realment eren aficionats al futbol. I no els agradava perdre”, explica Silva. El Càrtel de Medellín va arribar a matar un àrbitre -cosa que va provocar que se suspengués la lliga el 1989- i en va amenaçar de mort un altre d’uruguaià abans d’un partit internacional, cosa que va provocar que del 1989 al 1992 cap equip colombià pogués jugar a casa com a mesura de precaució. La millor generació ja havia trencat una sequera de 28 anys sense jugar un Mundial el 1990, quan el fill de Pablo Escobar va veure els partits amb entrades VIP a Itàlia, però la seva millor nit va ser la del 5 de setembre del 1993. Just quan el país estava més trencat.