Núria Pau: "Ara m'he de buscar la vida jo sola"

BarcelonaVa néixer envoltada de neu. Núria Pau, des de ben petita, anava a esquiar amb la seva família i amics, amb l’escola i en cursets els caps de setmana i a l’hivern. Nascuda en una família d’esquiadors, quasi va aprendre abans a esquiar que a caminar. Des de Ribes de Freser, on viu des que va néixer, té a tocar la Vall de Núria, i amb un cop de cremallera ja era damunt les pistes. “Estava cantat. Havia d’acabar esquiant. Vam veure que m’agradava molt, que m'anava molt bé i que jo demanava anar a esquiar. De fet, jo també jugava a hoquei i anava fent les dues coses fins que hi va haver un moment en què o em saltava el partit dels dissabtes d’hoquei o em saltava l’entrenament d’esquí. Va ser llavors quan vam veure que jo volia anar a esquiar”, explica.

Des de ben petita somiava amb ser esquiadora, com ella mateixa confessa, però era un somni d’aquells que no creus que s'acabin complint. A poc a poc va anar cremant etapes dins del Club Esquí Fontalba fins arribar a la categoria FIS –l’absoluta–, i llavors va rebre la trucada de la Federació Catalana. “Quan tenia uns 15 o 16 anys, en el meu primer any FIS, la Federació Catalana es va fixar en mi i em van dir si volia entrar al programa de tecnificació, però en aquell moment suposava un cost molt elevat que els meus pares no podien assumir fàcilment”, relata. Tot i això, van aconseguir arribar a un punt intermedi. Aniria a competicions amb el seu club a més de fer sortides amb la Federació. Un any desprès va entrar al programa ARC a l’equip català absolut –el programa d’alt rendiment– i va passar a formar part de l’equip nacional. Però per formar part de l’equip espanyol d’esquí alpí calen unes puntuacions mínimes. “Cada any hi ha uns criteris a complir per mantenir la teva continuïtat dins de l’estructura o per entrar-hi en el cas que no hi siguis”.

Des de llavors la Núria ha encapçalat l’equip espanyol d’esquí alpí. Aquesta modalitat consisteix en baixar una pista fent zig-zag per tal de poder superar diferents obstacles –anomenats portes–. “En funció de la disciplina (eslàlom, gegant, supergegant o descens), hi ha més metres entre les portes o menys. Jo em dedico a les disciplines tècniques, que són el gegant i l’eslàlom. Es tracta de fer el recorregut marcat el més ràpid possible”, explica la catalana. Actualment és l'esquiadora més consolidada a nivell nacional. “Era un somni ser campiona d’Espanya i ja fa vuit o nou anys que vaig quedar primera per primer cop. Després era un somni la Copa d’Europa i ja hi he anat. De mica en mica he anat complint alguns dels objectius”, confessa amb el mateix somriure que tenia de petita mentre jugava amb la neu.

Ara, però, amb l’aturada per la pandèmia la situació és incerta. Amb les retallades efectuades per la Federació com a conseqüència de la crisi del covid-19, l’equip absolut femení ha desaparegut. “M’he de buscar la vida però, dintre del que hi ha, em donen el seu suport. Em recolzen en tot el que poden i sé que jo estaré competint pel meu compte, però sé que la Federació Espanyola, en cas que aconsegueixi els punts, em tornaria a oferir alguna cosa”, explica Pau. Econòmicament, però, estar dins de l’estructura de la Federació significava certa estabilitat. “He hagut de buscar una estructura privada. Això vol dir que la costejo jo. Tinc una beca que m’ajuda a costejar part d’aquestes despeses. Espero cobrir l’altra part a través dels patrocinadors que tinc. En principi compto amb els patrocinadors de l’any passat, però hem d’acabar de perfilar coses, perquè encara és tot molt recent”, reflexiona.

Però quan començava en el món professional de l’esquí no tenia tota aquesta infraestructura, i els seus patrocinadors van ser els seus mateixos veïns. “Va ser una experiència espectacular. Ribes és un poble petit, i tant la gent del poble com les diferents entitats es van involucrar en el meu repte. Vam organitzar una sèrie d’activitats que em van permetre pagar les despeses de la gira sud-americana, de la qual vaig quedar campiona, i vaig aconseguir el meu millor rànquing mundial”, relata. Era any olímpic i la Federació va decidir no comptar amb ella. Gràcies a l'ajuda dels seus veïns va poder anar a Sud-amèrica i aconseguir els punts que necessitava per assegurar-se un lloc.

Amb el seu nou equip –del quan encara no ha fet públic el nom–, Pau es prepararà no només amb la vista posada als JJOO sinó també de cara a la temporada que ve, tot i que està de moment molt en l’aire. “Nosaltres no sabem res, si canviarà res o no de cara a l’hivern. De moment ho estem enfocant de manera normal. Intentaré ser molt flexible si hi ha algun imprevist. Ara mateix estaré en un equip privat i tinc marge i puc decidir jo què faig i què no faig”. El fet que aquesta temporada no s’hagi pogut acabar amb normalitat –un mes i mig abans– ha provocat que gran quantitat de punts s’hagin quedat sense disputar.

La desaparició de l’equip femení, del qual Pau ha sigut l’única integrant durant molt anys, és un nou daltabaix per a l’esport femení. Tot i que en el món de l’esquí la distinció entre masculí i femení no comporta grans diferències a nivell general, en estructures més petites i locals, els equips femenins solen ser els menys recolzats. “A nivell internacional no hi ha tanta diferència com ara hi podria haver en el futbol. Les competicions són separades d’homes i dones i pot haver-hi el mateix públic en una copa del món masculina que femenina. Això està molt bé i s’agraeix moltíssim. "Tot i que el fet d’haver-ho d'agrair és com: «Què passa? Que hi hauria d’haver alguna diferència?» Doncs no”, explica. A Espanya, per exemple, els millors resultats que s’han fet mai en esquí han sigut femenins, i no és que fos una atleta que despuntés sinó que tot un equip femení va fer els millors resultats en esquí. Fins i tot quant a medalles olímpiques.

A la espera de posar-se els esquís de nou, Pau defensa la vàlua de la dona en el món de l’esport: “Hem demostrat que podem ser-hi”. Una cosa sí que està clara: la Núria no s’ha rendit mai i no ho començarà a fer ara.