Núria Picas: “Hi ha moments en què odio córrer”

BarcelonaNúria Picas (Manresa, 1976) és una de les esportistes més exitoses de l’esport català. La seva trajectòria està plena de victòries, però el seu últim llibre ( Ara o mai, Columna) no parla d’això, sinó de com reinventar-se després d’una derrota.

¿No troba que és una mica arriscat començar un llibre dient al lector que potser s’ha equivocat d’elecció?

A la vida s’ha de variar. Si sempre aportem el mateix... Ens hem d’ajustar a les realitats de la vida. El primer llibre era una autobiografia farcida de victòries, i aquest és una continuació del que és la Núria Picas, i hi ha moments que no són tan bons. Aquí es veu la realitat. La trajectòria d’un esportista d’elit no és només la línia d’arribada i els èxits. Al darrere hi ha treball, patiment, moments dolents...Per ser qui som cal superar aquests moments, que ens fan evolucionar i créixer.

La seva primera frase és molt bèstia: “Odio córrer”.

Quantes vegades hem odiat allò que fem amb més intensitat? Hi ha moments en què no en tinc ganes i odio córrer per tot el que comporta. Quantes coses he deixat de fer per poder anar a córrer per la muntanya, per entrenar-me. Quantes vegades he patit dolor... També hi ha moments en què ho estimo.

La gent canviem de mètode quan no tenim èxit, però vostè es va reinventar des del triomf.

Després de guanyar un Campionat del Món vaig veure que necessitava evolucionar i canviar alguns hàbits per poder millorar. Soc molt exigent i vull treure sempre el màxim rendiment. El meu és un esport molt individual, però al final has d’intentar envoltar-te dels millors. És com un tauler d’escacs en què cada peça és molt important: un entrenador personal, una nutricionista, un coach esportiu...

És la seva versió més madura?

Sí, al final vas aprenent de la teva trajectòria i vas madurant. A mi m’agrada dir que se n’aprèn molt més d’una derrota que d’una victòria. Aquest llibre comença amb una gran derrota, l’abandonament a l’Ultra Trail del Mont Blanc del 2015. M’agrada parlar de resiliència, de sortir enfortit de determinades situacions que se’ns han girat en contra. Aquesta és la gràcia.

Quan es posa un objectiu i no l’aconsegueix, com reacciona?

No ens hem de donar mai per vençuts. Jo vaig haver d’esperar dos anys per aconseguir el somni de qualsevol corredor d’ultrafons. El més important és tenir objectius i fixar-te un pla per aconseguir-los.

Com la va canviar l’experiència del Makalu, on va acabar hospitalitzada?

Va ser molt bèstia, perquè vaig estar entre la vida i la mort. Estava a 7.600 metres d’altitud i gairebé hi deixo la pell. Va ser una decisió de minuts. D’aquí surt el títol del llibre: Ara o mai. El respecte per la muntanya era una cosa que tenia integrada. Una ultratrail és una cursa marcada i tancada en què tens mil ulls a sobre. Si et passes de rosca, t’atures. A la muntanya, en canvi, tu ets el metge i l’ambulància. El desenllaç pot ser mortal. Vaig patir una pneumònia i se’m van obstruir els pulmons, no podia ni respirar. Aquesta és la gran victòria de la meva vida. Escrivint aquest episodi per al llibre vaig plorar. Quan trobes la inspiració escrivint és més ben parit que quan fas un gol o creues una línia d’arribada.

No sé si coneix gaires esportistes que escoltin Lluís Llach o poemes de Miquel Martí i Pol abans d’una cursa.

A mi m’agrada escoltar música de tot tipus, però també poemes recitats per la Sílvia Bel. Són coses que em motiven. Si hi pogués posar algun llibre també ho faria. Hi ha atletes de tot tipus i jo soc molt transparent. Què vol dir, que soc diferent?

Una mica.

El meu tret diferencial és que jo dic obertament el que penso, tot i que això em porti problemes. Quan em miro al mirall soc honesta amb mi mateixa i no tinc cap mena de por a expressar el que sento.

Com gestiona les crítiques?

En vaig tenir prou amb quinze dies per acostumar-m’hi. Després de guanyar el Campionat del Món del 2015 va sonar l’himne d’Espanya. No em va agradar, perquè aquell himne no me’l vaig sentir meu, i vaig posar la cara que vaig posar, però no vaig faltar mai al respecte. Tot i així, em van caure moltes crítiques, una brutalitat. Aquell episodi em va servir per enfortir-me, per posar-me una cuirassa. L’opinió de la resta m’és indiferent. No puc agradar a tothom i a mi no m’agrada tothom. Soc la Núria Picas i qui em vulgui seguir, endavant. Qui no, doncs adeu. No canviaré la manera de ser, soc genuïna i actuo com penso.

Com viu la situació de Catalunya?

Això és com una cursa de fons, hi ha moments bons i moments no tan bons. Ara estem en un moment que no és bo, perquè ens han capat la llibertat d’expressió, però superarem aquest moment i en sortirem més enfortits. Nosaltres som un poble lluitador i treballador. Vaig tenir la sort d’anar a visitar Raül Romeva el mes d’agost passat, i el que vaig veure a Lledoners darrere els vidres va ser fortalesa, convicció, seguretat i molta esperança. Al final acabarem guanyant i es farà justícia.

Com es va trobar fent de presentadora a la televisió?

Reconec que de menys a més. No soc presentadora i al principi no estava adaptada i no em veia en pantalla. L’experiència m’ha agradat i tindrem segona temporada. El programa ha fet que molta gent pugui anar a practicar esport en indrets del país que potser desconeixia.

Quin serà el següent repte?

M’agrada reinventar-me. Faré la Titan Desert, una cursa amb bicicleta de muntanya. Així tindré el cos preparat per decidir a l’estiu si vull seguir corrent ultratrails o no. Soc la Núria Picas i vull fer el que em vingui de gust. Em sento molt en pau amb aquest esport i ja no he de demostrar res a ningú.