Núria Picas: "Ensenyar l'estelada no significa treure la destral de guerra"

La campiona del món d' ultratrail , Núria Picas (2-10-1976), acostuma a somriure mentre corre. No és un gest forçat, ja que tot i el sobreesforç físic que exigeixen les proves de distàncies extremes gaudeix de cada passa que fa. És feliç i ho encomana.

Núria, ¿en quin moment de la temporada et trobes?

Estic acabant la pretemporada i em començo a trobar bé físicament, ja que fa un mes i mig que he deixat la bicicleta de muntanya i ja he començat a córrer. Ara mateix em sento preparada per afrontar els nous reptes, ja que les lesiones m'han respectat i en tinc més ganes que mai.

Quin és el gran objectiu de la teva temporada?

L'Ultratrail del Montblanc, que es farà al mes d'agost, una cursa de 165 quilòmetres. És una de les proves més emblemàtiques del calendari. També m'agradaria revalidar el títol de campiona del món, o si més no lluitar per intentar-ho.

Als mitjans de comunicació et solem comparar amb Kilian Jornet. T'agrada o et molesta?

Kilian Jornet és únic, es incomparable. Ell ens ha obert el camí i ha fet unes coses excepcionals. El podem agafar com una guia, però per poder comparar-me amb ell encara em queda molt.

Per què hi ha tanta afició per les curses de muntanya a casa nostra?

Crec que l'efecte Kilian hi ha influït molt. A més, córrer està de moda i fer-ho per la muntanya és un esport que agrada. No necessites res més que unes vambes. La gent està descobrint els beneficis de córrer i fer-ho pels paisatges que tenim és un privilegi. Tenim un país únic i és una manera de treure'n profit.

D'on treus el temps per entrenar-te?

Des que Pau Bartoló porta la meva preparació he notat una millora espectacular. M'estic entrenant cada dia. Surto a córrer cada matí i combino les curses per la muntanya amb la bicicleta de carretera. Treballo com a bomber de la Generalitat i vaig agafar-me una reducció de jornada. Quan els nens són a l'escola bressol tinc tot el matí per poder-me entrenar, unes tres hores i mitja al dia.

Què es necessita per completar curses tan llargues?

Hi ha tres parts importants. La primera és la física i té a veure amb la genètica i la preparació. La segona és la mental. Per completar curses de llarga durada has de tenir el cap a lloc, ser positiva i anar-te menjant els quilòmetres. La tercera part és vigilar els detalls del dia de la prova. Tenir clar el menjar, el beure i el ritme que has de portar.

Quan corres en què penses?

El Kilian s'imagina que el persegueixen els indis. Jo prefereixo pensar en coses boniques: la família, els nens, els amics que em vénen a veure a la muntanya i la sort que tinc de poder fer aquest esport i conèixer indrets incomparables. Em concentro molt en les meves sensacions.

Com t'hi vas enganxar?

Tinc dues grans passions: l'esport i la natura. Quan les ajunto surten les curses de muntanya. Vaig començar de molt jove a Montserrat, que em va ensenyar a córrer, a escalar i a orientar-me.

Acostumes a celebrar les victòries amb una estelada. ¿T'ha portat problemes, això?

M'ha portat algun maldecap, però m'ha portat moltes més coses bones que dolentes. Tinc molts clars els meus sentiments, d'on provinc i el meu desig, que és que el meu país sigui lliure i independent. Mostrar això al món és molt important i si ho puc fer sabent que tinc moltes mirades a sobre, m'agrada. Intentaré seguir-ho fent.

Els esportistes no acostumen a mullar-se, oi?

És una cosa que he fet sempre, des que era petita i feia un 3.000 als Pirineus. Tinc moltes fotos amb l'estelada, no és una cosa d'ara. És una cosa natural. Mostrar l'estelada al podi no significa treure la destral de guerra. Sé que se m'han tancat algunes portes, però també se me n'han obert d'altres. Tinc un patrocinador de Santpedor (Tal com Pinta) que m'ajuda econòmicament per desplaçar-me a competir. Hi ha empresaris catalans que m'han donat un cop de mà. Fa un any no tenia l'ajuda que tinc ara: ara hi ha molts patrocinadors que m'ajuden. Això em porta a entrenar-me millor cada dia.