El número 1 que s’ofega fora de l’aigua

Barcelona“Fa molts anys d’aquell moment, era un marrec, però el recordo perfectament. Estava amb els pares i la meva germana caminant per la platja de Roses. Es ponia el sol i feia força vent. Hi havia un equip de windsurf muntat sobre la sorra. M’hi vaig acostar, vaig tocar la taula i vaig cridar que jo volia pujar-hi, provar-ho. Encara sabria descriure aquell tacte”, diu Marc Paré (1998, Vic), que inconscientment somriu. Aquella fotografia sempre serà especial. Va ser el primer punt de la seva trajectòria, brillant, més d’una dècada abans de ser el vigent campió mundial de la disciplina en categoria youth (sub-21). El vigatà, de 18 anys, agafa la tassa de cafè i tensa el gest. L’agafa amb força, creua les cames i les mou. “No puc parar quiet. Porto tres dies sense navegar i estic molt nerviós”, admet a l’ARA. Viu pensant en l’aigua i en la direcció del vent des que va ser capaç de mantenir en posició una vela. “No puc estar tancat a casa, ho odio. Quan anava al col·legi era pitjor. Ho podia compaginar tot perquè era bon estudiant, però era molt dur, m’ofegava. El meu cap era en una altra banda, desconnectava. Volia anar a la platja i aparcar els apunts”, comenta.

A corre-cuita afegeix, alleujat, que ara viu del windsurf gràcies a la seva dedicació i al suport dels seus patrocinadors. “L’impàs va ser el 2010. Va ser suau però immensament gratificant. Vaig començar a navegar cada setmana, a viatjar de tant en tant a les illes Canàries i a Sud-àfrica, on hi ha unes condicions molt variades entre algues i animals marins”, explica, recuperant una anècdota amb un tauró. De sobte fa una pausa. “Mira. Fa res, un parell de dies, anava amb la meva mare en cotxe i de sobte vaig dir-li: «Ara sí, soc plenament feliç»”, segueix. L’afirmació, innocent, desafiava dolçament els consells protectors de la Maria Àngels. “Fa de mare, és la seva feina. M’ha dit cent vegades que vagi a la universitat. L’entenc, i ella a mi. Al final és el meu estil de vida”, diu.

L’estereotip d’esportista que agafa onades dibuixa un entorn idíl·lic, de film californià, que no fa justícia a la duresa de la disciplina. “És dur i sacrificat. No tothom dona la talla. Hi ha molta gent que ho ha deixat perquè pensen que és massa difícil. Trigues temps a desenvolupar la tècnica. Has de ser fort mentalment per mantenir l’actitud”, argumenta. Paré, que viu a Barcelona, ha hagut d’aprendre a autogestionar les emocions, els moments de forma i les seves aspiracions. S’ha fet a si mateix, com gran part dels top ten internacionals. “És curiós. La gent no entén que puguis aprendre’n sol. No ens esculpeix ningú. Jo puc rebre consells de professionals, però la feina l’he de fer jo, m’he d’autocorregir. Al final et mous per sensacions”, comenta. Paré practica el principi d’invertir per després recollir: “Són hores i esforç. Aprens amb relliscades. Caus, tornes a caure i de sobte claves el moviment. Hi ha sessions que acabes KO, amb les cervicals tocades, amb mal de cap... Hi va haver una vegada que tenia febre i vaig entrenar per nassos. A mi no m’importa, segueixo, perquè conec els meus límits”, afirma.

La línia que separa la competitivitat i l’obsessió és molt fina. “Et pots arribar a col·lapsar si no fas petites pauses. Soc una persona que està constantment pensant. Si crec que he de polir una maniobra, soc capaç d’estar tota la nit sense dormir pensant en els moviments. De fet els faig al llit, com si estigues a sobre de l’aigua”, confessa. És l’exigència dels talentosos que treballen per arribar al cim. “Vull ser campió del món absolut. És el meu somni. M’agrada veure que m’hi acosto. Si no ho aconsegueixo, per circumstàncies de la vida -recalca amb molta seguretat-, m’agradaria que com a mínim em conegui tothom, que parlin de mi com si fos dels millors”.