Nova Zelanda i Austràlia disputen la primera final oceànica de la història

BarcelonaNova Zelanda i Austràlia es preparen per la gran cita esportiva de l’any, que serà alhora la primera final oceànica d’una Copa del Món de rugbi. A més, aquesta es disputarà a l’estadi de Twickenham, considerada la catedral d’un país, Anglaterra, que fou el bressol del rugbi (17 h / Canal + deportes).

Xoc de superpotències

I és que en aquesta ocasió, els dos finalistes de la Copa del Món són els dos millors equips del món. Els que reuneixen més talent, màgia i imaginació, els que aposten per un joc plàstic, dinàmic i ofensiu, però també dos constel·lacions d’atletes d’un nivell físic estratosfèric.

A priori es fa difícil poder escollir un clar favorit a la victòria final. Bé és cert que l’actual selecció dels All Blacks, actuals campions del món, és un dels millors equips de rugbi de tots els temps, però els Wallabies australians ja els han derrotat enguany al “Rugby Championship” –el Quatre Nacions de l’hemisferi sud, que també inclou les seleccions de Sud-Àfrica i l’Argentina, semifinalistes al present mundial-, competició que els australians es van acabar adjudicant.

Altrament, a banda del seu rival australià, Nova Zelanda també se les veurà en aquesta ocasió amb la seva pròpia història. I és que els All Blacks, símbol de tot el país, mai han pogut guanyar una Copa del Món disputada fora del seu territori. Les úniques dues ocasions en què els All Blacks s’han proclamat campions (1987 i 2011) fou quan ho feien com amfitrions. Nova Zelanda també va arribar a la final de 1995, però en aquella ocasió la Sud-àfrica de Pienaar i Nelson Mandela van superar als homes de negre a la final disputada a Johannesburg. Per tant, els neozelandesos buscaran demostrar al món que també són capaços de reparar un greuge històric i proclamar-se campions mundials fora de les seves fronteres.

Austràlia també ha guanyat dues vegades el trofeu Webb Ellis (copa que s’atorga al campió del món), en les edicions de 1991 –amb una final disputada al mateix escenari, Twickenham, però diferent rival, Anglaterra- i 1999. Com el seu etern rival, Austràlia també va perdre una final de la Copa del Món, contra Anglaterra l’any 2003 a Sidney, davant la seva afició. Amb la revenja ja servida (Austràlia va deixar fora a Anglaterra a la fase de grups), els Wallabies buscaran la possibilitat de culminar un any perfecte i conquerir el seu primer mundial del segle XXI.

Xoc de gegants

Davant un partit igualat i de pronòstic incert, els dos entrenadors saben perfectament que els detalls tàctics marcaran les diferències a la final i decidiran el campionat en un sentit o en un altre. De fet, segurament tots dos equips optin per tantejar el rival durant el primer temps, prioritzant els xuts a pals per anar sumant punts que poden esdevenir vitals al final del partit. En aquest sentit, tots dos equips compten amb dos xutadors de primeríssim nivell: Nova Zelanda compta amb el veterà Dan Carter, mentre que Austràlia confia en el jove Bernard Foley.

El paquet de davanters dels dos conjunts és força similar, per bé que probablement els davanters neozelandesos tinguin més ofici que no pas els seus rivals. No debades, els veterans Owen Franks, Coles, Retallick, Whitelock, Jerome Kaino, Richie McCaw o Kieran Read –foguejats en mil batalles- s’han mostrat més compactes i fiables que els seus rivals australians al llarg de la competició. I és que els Wallabies, que tampoc tenen una mala davantera, han demostrat algunes debilitats, especialment al xoc de quarts de final contra la teòricament inferior Escòcia. Amb tot, Austràlia disposa de dos jugadors fora de sèrie a la tercera línia, Hooper i Pocock, que poden fer mal a les fases de joc obert i a la recuperació de pilotes, però poc decisius a les fases estàtiques del joc, com ara melés o serveis de toc.

La clau del partit: la línia de tres quarts

Si bé Nova Zelanda té cert avantatge a la davantera, la tres quarts australiana ha demostrat un nivell altíssim al llarg de l’any i sembla arribar físicament a aquesta final un pèl per sobre dels seus rivals neozelandesos. Els tres quarts australians, combinació de frescor, talent i imaginació, tenen el privilegi de comptar amb el millor mig de melé del segle XXI, Will Genia. Amb Genia al timó del mig del camp, i Foley obrint joc amb el seu guant al peu, els Matt Giteau, el jove Kuridrani i el veterà aler Ashley-Cooper són letals amb metres per davant i espais per desplegar el seu joc.

Per contrarestar el joc Wallaby, el seleccionador neozelandès Steve Hensen alinearà Ma’a Nonu i Conrad Smith al centre (dos grans placadors que voldran anul·lar el joc australià mitjançant la pressió) en detriment de l’espectacular Sonny Bill Williams, un jugador molt més ofensiu però amb menor disciplina tàctica que començarà el partit a la banqueta. A més, Hansen alinearà a Julian Savea –el jugador més similar a Jonah Lomu que mai s’ha vist- a la banda esquerra, mirant de potenciar la seva velocitat i potència a les esquenes dels tres quarts australians, molt talentosos però poc consistents en defensa.

Amb les peces sobre el tauler, tot convida a pensar que els homes de Michael Cheika (tècnic australià d’ascendència libanesa i siriana) buscaran generar espais i implantar un ritme de joc més alt, fins i tot un pèl anàrquic, que és on els Wallabies brillen amb tot el seu esplendor, tal i com hem vist a la present Copa del Món en els partits contra Anglaterra i Argentina, on la tres quarts australiana, dirigida per Genia i Giteau, va destrossar els seus rivals anotant molts assajos. En canvi, el plantejament del tècnic neozelandès Steve Hansen sembla una mica més conservador, i molt probablement els All Blacks busquin assegurar la possessió de l’oval gràcies a la superioritat de la seva davantera, per mirar de forçar cops de càstig que els permetin sumar punts fàcils pel peu de Dan Carter. Després de sotmetre als rivals a un intens desgast físic, segurament Nova Zelanda buscarà obrir escletxes a la defensa gràcies a la potència de Ma’a Nonu i els Smith (Conrad i Ben Smith, que malgrat compartir cognom no són germans) i culminar les seves accions a ambdós bandes de la mà dels alers Savea i Milner-Skudder.

En definitiva, la gran final oceànica s’haurà de decidir per petits detalls tàctics, que segurament condicionaran l’espectacle. De moment, el que ha quedat més que patent és l’aclaparadora superioritat de les potències de l’hemisferi sud, amb un patró de joc més dinàmic i atrevit, sobre les velles potències europees.