Els nous clients són al mercat asiàtic

BarcelonaLa Premier League anglesa és la lliga de futbol que té més seguiment i la que factura més milions a través dels drets audiovisuals. Però, encara que sembli estrany, el país que segueix amb més interès la competició no és Anglaterra, sinó la Xina. Els britànics ni tan sols són el número dos, ni el tres, ni el quatre. Amb 18 milions de fans, ocupen la novena posició al rànquing, molt per darrere dels 174 milions d’aficionats xinesos, dels 92 milions d’Indonèsia o dels 89 milions de l’Índia. Aquestes dades no són casualitat i marquen el futur del futbol, no només a Anglaterra, sinó també a la resta de competicions. Avui tothom busca créixer als països més poblats. I aquests països són, majoritàriament, al continent asiàtic.

El futbol com a negoci d’entreteniment global i els reptes de futur d’aquest esport van ser els eixos principals de la xerrada de Ferran Soriano a Matins Esade. Una conferència centrada en el cas d’Anglaterra però extrapolable a la resta de països, i en què el CEO del Manchester City també va explicar algunes de les claus de l’èxit de l’entitat anglesa, que s’ha convertit en una marca global amb set clubs arreu del món. “Ens hem de preguntar quin és el rol del futbol a la societat. Són emocions i fa comunitat i teixit social, però també l’hem de veure com a negoci de desenvolupament i venda de jugadors”.

Un negoci global

Queda lluny el romanticisme d’aquell futbol en blanc i negre en què els aficionats només el podien veure des de les graderies dels estadis. Avui l’esport rei és molt més que els 90 minuts del partit i s’estén per tot el planeta. “És l’esport que més creix i té un valor de 600.000 milions de dòlars”, comentava Soriano. La globalització ha donat un cop de mà i, amb els drets d’imatge i el màrqueting, el futbol s’ha convertit en l’esport que té més seguiment. “Potser no és el número 1 en tots els països, però sí el que més creix. Això és indiscutible”. I és per aquest motiu que molts fons d’inversió s’hi han fixat i estan posant diners per adquirir i controlar els principals clubs. “Podem assegurar que d’aquí 100 anys el Manchester City continuarà existint. Podem dir el mateix d’una empresa com Google? Aquesta és la clau i per això hi posen diners”, comentava Soriano.

Autor del llibre La pilota no entra per atzar (Ara Llibres, 2009), Soriano va entrar al món del futbol el 2003 com a vicepresident econòmic del Barça a la junta de Joan Laporta. S’hi estaria fins al 2008 i el 2012 fitxaria pel City, des d’on ha viscut de primera mà un creixement exponencial del volum de negoci. “El 2007 ens posàvem les mans al cap perquè la Premier venia els seus drets d’imatge per 800 milions de lliures (935 milions d’euros). Ens semblava el sostre... i aquest any s’han venut per 3.100 milions (3.630 milions d’euros)!” Aquest creixement estratosfèric s’explica amb un millor treball al mercat local (de 455 a 2000 milions d’euros en tres lustres), però sobretot a nivell internacional, en què s’ha passat dels 110 milions del 2004 als 1.630 actuals: si abans era un 22% de la facturació, ara representa el 45% del total.

Calen noves vies d’ingressos

Ara bé, sí que hi ha un sostre, i Soriano comença a imaginar que en el concepte dels drets televisius s’està arribant al límit. Almenys en el paradigma actual. Malgrat que les xifres de creixement globals segueixen en verd, el CEO del City ha detectat un retrocés en la venda dels drets als aficionats locals, que han passat dels 2.100 milions d’euros als 2.000 en l’últim trienni. “Aquest és el risc principal, tot i que és manejable”, apuntava Soriano. Caldrà canviar el xip i adaptar-se a una nova realitat en què els serveis OTT (com Netflix o Amazon Prime) han entrat amb força a un mercat en què fins ara tan sols hi havia les plataformes de pagament (com Movistar o Sky).

A més, els clubs busquen resoldre un conflicte amb aquests aficionats internacionals, que són fans absoluts, es coneixen els jugadors, no es perden cap partit i van amb els amics al bar. “En condicions normals dius «Aquest és el nostre client!», però resulta que ens dona zero euros! Perquè ni va a l’estadi ni paga cap subscripció”.

Però queda un repte pendent i fa referència a la fidelització dels més petits. El futbol s’ha transmès sempre en família, amb els pares portant els fills a l’estadi. Però avui els infants tenen moltes més opcions d’oci. “¿El nen que neix avui, el dia que tingui 18 anys, estarà d’acord a seure’s durant 90 minuts per veure un partit? ¿O dirà que no vol anar al camp perquè ho troba avorrit i prefereix quedar-se casa jugant a un videojoc, en què ell és partícip del que passa?” Soriano deixava aquesta pregunta a l’aire. Ni ell ni ningú en saben la resposta.