La noia de la bandera

Aprofito la Diada per parlar sobre un tema molt present en la nostra societat: la barreja entre esport i política. És un bon dia per escriure sobre un dels moments que més ha marcat -a escala social- la meva carrera d’esportista. I el millor de tot és que no és un moment futbolístic! Últim partit de la temporada i el meu últim partit com a futbolista. Juguem la final de la Copa de la Reina contra l’Atlètic de Madrid, que no feia gaire ens havia guanyat la Lliga. Tot va ser molt èpic, vam guanyar el meu últim títol com a blaugrana amb un gol a l’últim minut de la pròrroga, un còctel d’emocions format per l’alegria d’haver guanyat i la pena d’acabar una etapa.

Tot comença aquí. Com a capitana em tocava aixecar la Copa. Segur que penseu que aquest és el moment clau: guanyar i aixecar el títol. En el fons va ser això, però passa que en aquell precís instant, i sense tenir pensat res prèviament, em va passar pel cap posar la senyera, que ja portava lligada a la cintura, a la Copa. El gest va generar un rebombori a tot l’estadi. En aquell moment vaig passar de ser la portera o capitana a ser “la noia de la bandera”. És el que té sortir a totes les cadenes de televisió, la majoria de les quals no parlen mai de futbol femení si no és que hi veuen una notícia que pot generar conflicte -un tema del qual ja parlarem-. El que més em molesta és que es recorda aquella final per un fet que hauria de passar totalment inadvertit, i no es recorda que vam acabar guanyant el títol, que per a mi i per a tothom hauria de ser la cosa més important.

Parlar de política sol ser un tema tabú entre els esportistes. Moltes vegades demaneu que “ens mullem” sobre el que pensem en termes polítics. Com qualsevol persona del carrer major d’edat, tenim dret de vot i cadascú de nosaltres té el seu pensament ideològic, però el gran què és per què no se’n parla. I és tan senzill com que si parlem sobre el que pensem, es passa de jutjar-nos pel que fem com a esportistes a criticar-nos pel que pensem -hi estiguis a favor o en contra-. Cada vegada se’ns demana més que parlem del que sentim, però som personatges públics perquè som esportistes -i no pas polítics-. Estaria bé que ens deixéssiu preservar els nostres pensaments polítics per a nosaltres i, si algun dia ens jutgeu només per la nostra feina, potser, i només potser, direm el que pensem.