"Hem de semblar professionals perquè un dia ens tractin com a tals"

BarcelonaCada ciutat té una relació diferent amb l'esport. És un tret social, inherent. A Granollers, quan els més petits de la casa volen sortir a jugar, se'ls dona una pilota, però més petita que la de futbol. "Estem orgullosos del que som", diu Antonio García, capità del Club Balonmano Granollers. Amb 39 anys, és internacional absolut amb Espanya i el més veterà dels jugadors al vestidor, i ha crescut a les categories inferiors del club. "Nosaltres no tenim un equip de futbol darrere com el Barça, som només un club d'handbol, i fem amb el que tenim", explica Adrià Martínez. Amb 24 anys, porta a la base del club des dels 6, i és un dels molts projectes de jugador que han arribat al primer equip.

Tots dos formen part d'un equip que és segon a la lliga, només superat per l'intractable Barça, i que s'acaba de classificar per als quarts de final de la European League, la segona competició continental, després de remuntar l'eliminatòria davant de l'Aarhus de Dinamarca. Tot i això, les condicions que presenta l'handbol a l'Estat no permeten als jugadors tenir una carrera del tot professional. "Aquí insistim des de la base que això no és com el futbol de Primera. Si arribes a un bon club, pots viure del que et pagui durant alguns anys, però no per sempre", afirma García.

I és que hi ha dues grans realitats a l'handbol. La primera, que els clubs que viuen d'altres seccions juguen a una altra lliga. Un exemple molt clar és el Barça, que lidera amb mà de ferro l'Asobal, on cap altre equip li fa ombra. "Tenen molts més recursos que tots els altres equips, viuen en un altre món", coincideixen els dos jugadors. D'altra banda, a Espanya costa trobar facilitats per practicar aquest esport. "Si marxes pots tenir experiències professionals. Fora està molt normalitzat viure de l'handbol; en canvi, aquí no", afirma García, regidor de l'Ajuntament de la Llagosta i alhora capità del Granollers. "El meu cas és més normal, la meva carrera ja s'està acabant. Jo pateixo més pels joves, però per sort a Granollers s'insisteix a ser més que esportista", diu a aquest diari.

Amb equips des de prebenjamins fins a la disciplina del primer equip, el vallesà és un dels clubs que més cuida el planter de tot l'Estat. "El club està apostant molt per això, per nosaltres i també pels equips femenins. Fa poc hi va haver un canvi de directiva, i es nota que la situació està millorant", explica García. Aquest bon treball els porta a treure bons talents de casa seva, que s'identifiquen amb tot el que comporta aquest esport a la ciutat. "Podem treure pit d'això. És cert que no competim encara amb els grans, però cada vegada som més a prop", rebla Adrià Martínez, que té contracte professional amb un salari que no permet grans estalvis a final de mes.

Això sí, el primer equip, que està fent una bona temporada, ha perdut efectius respecte a l'any passat. "S'ha de valorar el que fem. Som el segon millor equip de la lliga i estem guanyant grans europeus. I si fem tot això amb pocs recursos, què no faríem amb millors condicions?", es pregunta García. Tanmateix, coincideixen que l'afició els està donant una vida extra: "Cada vegada ve més gent al Palau, a nosaltres ens donen un plus. El club i la gent estan fent molt bona feina amb això".

"Jo crec que ens falta molt poc per poder competir amb els grans clubs d'Europa", vaticina García. Per arribar aquí, però, calen alguns canvis. "Fa poc vam començar a entrenar matins i tardes, cosa que a l'elit es fa sempre. Tampoc tenim tots els recursos, metges o descans que voldríem", explica. Els sous són un altre dels aspectes que més els amoïnen. "Molts dels meus companys han de fer malabars per compaginar els dos mons. Això no et permet concentrar-te al 100%", comenta García. Amb tot, s'exigeixen el màxim. "Hem de tenir comportaments professionals perquè ens tractin com a tals", diu a aquest diari. Ell va marxar l'any 2011 del club de la seva vida, i hi ha tornat anys després.

Una greu lesió per posar fi a la temporada

El resultat, però, no ha estat el que esperava. "Vaig fitxar per equips estrangers pensant a viure l'experiència professional, i tenia la il·lusió que quan tornés podria fer-ho aquí també", comenta García. Més de 10 anys després, tot continua igual. Per a Adrià Martínez, que tot just està començant, l'esperança és més gran. "El club cada vegada aposta més per nosaltres, tenim bones condicions dins el que és no ser del tot professionals", comenta.

Per a ell, la seva temporada va acabar fa uns dies. Una ruptura del lligament creuat anterior, que també ha afectat el menisc, el tindrà apartat de les pistes. "És una situació dura, sobretot mentalment", diu. Tant ell com el club estaven en un gran moment de forma quan va caure lesionat. "M'envaeix una sensació agredolça quan veig els companys guanyant els partits importants i que jo no hi puc ser", confessa. Ells, però, el tenen present. També el club, els aficionats i tothom que visqui l'handbol a Granollers anima un dels seus. "Som com una gran família", afirma Martínez. Per això tant ell com Antonio García volen fer coses grans amb aquest club. A Granollers es respira handbol.