No és una Superlliga, és una metàfora

BarcelonaNo només una metàfora: diverses. Per començar, el paper del Barça en aquesta qüestió em sembla paradigmàtic d’un cert nacionalisme català. Embolicats amb la bandera es tapen les vergonyes. Mentre s’omplen la boca de valors es venen per un plat de llenties. Florentino i el Madrid són l’enemic públic número u però no tenim cap problema en aliar-nos amb ell per sortir del “marc mental” [sic] de la lliga espanyola. I quan, al cap de dos dies de silencis còmplices, l’invent fracassa pel costat anglès, tots corrent –amb Piqué al capdavant– per dir que hi estaven en contra, que el Barça (“club fundador de la nova Superlliga”, segons el comunicat de dilluns) no hi té res a veure, que a Florentino ni aigua i que quin escàndol això de jugar amb els sentiments dels aficionats. Un Renault de manual amb música mediàtica de violins de fons. 

Però la gran metàfora és en relació al capitalisme globalitzat i depredador. El futbol és la versió casposa d’aquest capitalisme. Dirigit per uns estaments foscos (FIFA, UEFA, operadors televisius) en els quals es compren drets de Mundials amb impunitat o en els quals es blanquegen règims totalitaris que assassinen treballadors. La Superlliga, per tant, no és el mal en relació al bé: és aprofundir en el mal. Un mal regit per l’efecte Mateu (“A tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té li prendran fins allò que li queda”, Mateu 25:29). La desigualtat d’avui és molt més gran que la de fa uns anys. Però els ultrarics mai no en tenen prou i la Superlliga n’és la prova. Parlen de creixement de la riquesa però només els preocupa el seu enriquiment. No es tracta de fer el pastís més gran –tot té un límit–, es tracta de quedar-se amb una porció més gran. I això, per definició, té efectes en els altres. L’enriquiment d’uns és a costa de l’empobriment dels altres. I tot això és política. No cal ser d’esquerres per criticar-ho. Perquè els oligopolis no només perjudiquen els treballadors: també es carreguen el teixit empresarial. I això afecta la creació de riquesa, la competència i l’eficiència.

I és una opció política considerar que la Superlliga (o la creixent desigualtat econòmica en tots els àmbits) és inevitable. Com si es tractés d’un fenomen meteorològic. És conseqüència d’una imposició ideològica fruit d’uns interessos contra la qual cal lluitar. En el futbol i en la vida. Perquè fer del futbol una exempció moral, fer una suspensió de les valoracions polítiques en aquest àmbit de la vida és tan reaccionari com fer-ho en qualsevol altre àmbit.