No riguem tant
Hi ha un cert tipus de gent que es passa la vida en l'eterna comparativa. Entre blanc i blaugrana, de manera obsessiva. Incapaç d'indagar més enllà de la superfície, ni s'alegra de la substancial diferència: l'etern mullader culer és expressió democràtica i el cabdillisme mesetari de Florentino pur tic dictatorial. Noteu la distància sideral entre ambdues realitats. Ara toca riure amb les gravacions robades a tan gros factòtum, pinxo i tavernari, que per exemple ens va fotre el pèl i els quartos amb el Castor. Ara tot són crispetes i escarafalls al voltant de la premsa madrilenya i dels periodistes comprats. Per això callaven tant, el gran guru movia els fils de certs titelles.
No cal anar tan lluny, que aquí passa i ha passat exactament el mateix, i encara hem de mirar-nos el melic i la consciència per rumiar com hem estat capaços de tolerar-ho. Tots plegats, gent de l'ofici i opinió pública. No és cosa de quatre dies, no. Des de temps gairebé immemorials, consagrats a partir d'un Núñez que feia i desfeia a voluntat entre les sales de redacció, carregant-se els dissidents, promocionant mediocritats fidels i destrossant la vida, si calia, d'alguns que recordem però que no esmentarem per gaudir del descans etern.
La connivència entre poder i premsa esportiva a Catalunya és una evidència que només els cecs d'esperit, o els interessats, poden ignorar. Així ens ha anat. I així ho purga una professió que ha callat sense dir ni piu, escudada en la crisi endèmica del sector. Hi ha gent de l'ofici que ha patit marginació i persecució, que ha desaparegut de tertúlies per no acotar el cap i per plantar cara a la bajanada del discurs oficial de torn. No ha passat res. Només ho sap qui ho ha patit i, d'exemples, en sobren. Faltaria, esclar, que també ho sabés la gent blaugrana, tot i que no cal gaire perspicàcia per ensumar-s'ho.
Hi ha perdut la llibertat de premsa i hi han guanyat aquells que paraven la mà de diverses maneres, a través de vies que, òbviament, mai no podran ser demostrades davant de tribunals ni denunciades com caldria. Millor que no se'ns escapi el riure amb el vodevil de Madrid, que aquí ens hauríem d'avergonyir de permetre el que hem permès. Bàsicament, no dir a la gent allò que el poder blaugrana volia evitar. El pitjor dels pecats que pot cometre un periodista. Una professió de servei públic, per si cal recordar-ho al grapat d'aprofitats que han viscut de conya despistant mentre els amos ensorraven el Barça amb premeditació i traïdoria. Així és la vida.
