Aday Benítez: “Per no patir intento obviar que ja no jugo al Girona”

GIRONAHan passat uns dies des de l’adeu d’Aday Benítez (Sentmenat, 1987) del Girona. Però ni l’excapità ni l’afició tenen clar encara què ha passat i per què. El que sí que saben és que avui el vestidor és un pèl menys blanc-i-vermell. I que Aday, que tantes vegades ha prioritzat el bé del club per davant del seu, pot presumir d’una trajectòria impecable de set temporades a l’equip gironí, que aquest diumenge visita l’Oviedo (18.15 hores, Movistar LaLiga).

Què tenen en comú l’estiu del 2014, el de la teva arribada; l’estiu del 2017, el de l’ascens a Primera, i l’estiu del 2021, el del comiat?

— La meva mare, que hi ha sigut sempre. Evidentment, és la pedra angular de la meva vida. Ha estat asseguda a tots els partits, ha sigut la primera fan del seu fill; i això és impagable. Quan he guanyat, hi era; quan he perdut, hi era; quan he plorat, hi era. No tinc paraules per descriure el que sento per ella. I en la vida d’un futbolista passen moltes coses. Som públics i generem admiració o odi. És mentida que ens creiem superiors a la resta de la població. Nosaltres no som herois. Ho són les 200 persones que ens esperen quan sortim de Montilivi. Faci sol, fred o tempesta.

El teu vincle amb la gent mereix una entrevista a part.

— Em cauria la cara de vergonya, si passés amb el cotxe i marxés de pressa, sense saludar-los, com si no hi fossin. Jo soc com qualsevol aficionat, la veritable ànima del Girona. No fallen mai. I em considero dels seus, amb l’única diferència que he tingut el privilegi de jugar i ells han animat des de la graderia. Però porto l’escut al pit, al cor. Aquest és el nostre club, el que ens ha unit a tots.

¿D’aquí deu anys pensaràs més en l’estima que et tenen o en l’ascens a Primera?

— Ara que no hi soc, el feeling que tinc amb les persones d’aquesta ciutat agafa una dimensió molt més important. És increïble, i per això em quedaré a fer arrels aquí. No sé cap on anirà el meu futur, però tinc clar que vull viure a Girona. L’ascens va ser brutal, però és esportiu; l’afecte és personal, i ningú no s'imagina com m’omple. Però d'aquí deu anys t’ho responc.

Has canviat gaire, en aquest camí?

— He crescut en molts aspectes, però el cor d’una persona canvia poc. Li he afegit valors que no tenia, com el de la responsabilitat col·lectiva, el fet de barallar-me pels meus companys o rebaixar el meu orgull quan ha tocat. He hagut d’aprendre a ser capità, a pensar i no ser tan impulsiu, a interioritzar que quan no tens una cosa clara és que no és el moment de decidir res. Segueixo sent el mateix de sempre, però millorat (somriu).

Quina història més bonica, la d’aquest Girona.

— S’ha d’haver viscut, per sentir-ho. És que quan vaig arribar no hi havia nens passejant per la ciutat amb la samarreta del club, i ara alguns porten el meu nom a l’esquena. Quan me’n trobo algun, sé que això ho hem fet nosaltres, aquest canvi és gràcies al nostre esforç. M’emociona i serà per a tota la vida. Aquells dos anys, el de l’ascens i el primer a Primera... La vam fer molt i molt grossa. Una connexió com aquella costarà que es repeteixi. És que la lectura, també en aquestes derrotes de play-off, hauria de ser que el fet d'haver-hi arribat s'hauria de considerar una victòria. Però els humans mai no en tenim prou i tot té una data de caducitat.

¿Ets conscient que ja s’ha acabat?

— Ho he intentat assumir durant l’estiu, però és molt estrany. Sincerament, crec que estic preparat per jugar al Girona, i em sap molt greu no ser-hi. Per no patir, de fet, la majoria de dies no hi penso, obvio el que està passant. Hi havia alguna cosa dins meu que m’ho deia, però em fot, perquè no era el moment i així tampoc havia de ser. Però ho assumeixo i tinc la consciència tranquil·la. Estic tristíssim, però el fet d’haver-ho donat tot a cada moment fa que no em pugui retreure res. He valorat cada minut que he defensat aquests colors i podeu posar la mà al foc que no hi ha dia que no ho trobi a faltar.

¿Les formes t’han fet mal?

— Seria el primer a dir que no tinc lloc si veiés que no puc estar al nivell, però el problema no és aquest. I no em considero millor que cap company, però tinc un pes i un paper al vestidor que no té cap altre futbolista. No puc fer de Stuani, ni de Juanpe, ni de Borja, però sé com transmetre. Soc part de la identitat del Girona que s’ha vist aquests últims anys. ¿La gent per què va a Montilivi? Pel que hem fet. I qui ho ha fet? Nosaltres. I en aquest nosaltres hi soc jo. Que no s’oblidi, eh. Perquè no fa gaire d’això en dèiem orgull gironí.

El lligam, però, no es trencarà.

— De cap manera. Tinc un sentiment massa fort per aquest club. Crec que el Girona i jo estarem vinculats, d’una manera o altra, per sempre. I tant de bo els nostres camins es retrobin algun dia i pugui tornar-lo a defensar. És bo que tots els que s’estimen alguna cosa hi treballin, perquè això també fa sentir bé a la gent. Veure com els representem, com fem les coses en el seu nom. El que és estrany és que hi siguin persones que no hi tenen cap vincle afectiu, perquè després no s’entreguen com s’haurien d’entregar.

¿T’espanta, una possible retirada?

— Li he donat moltes voltes, moltes, i podria ser que passés, si ara no trobo un destí que reuneixi les condicions que busco. Estic preparat per parar, si això és el que ha de passar. Però encara tinc gana.