No fem (més) el ridícul
Periodista De Catalunya RàdioQui més qui menys, ens havíem fet a la idea que l’etapa de Messi al Barça s’exhauria, però poc ens podíem imaginar que el trencament es consumaria a través d’un burofax, el format legal més violent per extingir una relació contractual que, en aquest cas, també és sentimental. Que el capità té motius per marxar és evident, però que, després de vint anys, hagi arribat a aquest extrem per fotre el cop de porta em fa deduir el seu grau de desconfiança i, alhora, que la decisió és, ara sí, irreversible.
Comprenc que un sector del barcelonisme tingui la temptació de mercantilitzar qui ens ha fet més feliços, de pensar que no ens podem permetre deixar-lo anar de franc a reforçar un rival potencial, però crec que no s’adonen del ridícul internacional que suposaria intentar retenir contra la seva voluntat un futbolista d’aquesta dimensió, sobretot quan marxarà igualment allà on li roti d’aquí un any. Per tant, tingui o no la raó legal, el Barça com a institució està obligat a facilitar-li la sortida i, sobretot, a no arrossegar pels jutjats el final d’un matrimoni que ha estat llegendari.
És més: trobo dramàtic que, en lloc de preguntar-se el perquè de tot plegat, hi hagi culers que assumeixin l’adeu de Messi i, alhora, s’avinguin a la continuïtat del president que ha ensorrat el club. Si resulta que aquest sector és majoritari, només puc concloure que tenim el que ens mereixem.
De les exigències, de les servituds futbolístiques que comporta i del sou astronòmic de Messi se n’ha parlat a bastament. D’aquí que algú pugui pensar que treure’s del damunt aquests llasts podria ser bo per construir un nou projecte. Però posem-ho tot a l’equació: el Barça perd un dels pocs futbolistes capacitats -cada cop menys, val a dir-ho- per guanyar partits i, si ens posem pragmàtics, amb la seva sortida es rebaixarà la desbocada massa salarial, però caldrà veure quin valor donen els patrocinadors a la marca Barça -s’està negociant la renovació amb Rakuten i Beko- sense el seu actiu més mediàtic.
Mentre esperem que l’apocalipsi blaugrana es resolgui de la manera menys dolorosa, també fora escaient que algú dels que aspiren a la presidència en les pròximes eleccions tingués la valentia d’intentar aturar la demolició del club amb l’únic mecanisme possible ara mateix: una moció de censura. Perquè, més enllà de l’allau de desastres que acumula l’actual directiva, el que no els podrem perdonar mai no és només que marxi Messi, sinó que ens hagin obligat a triar entre ell i el Barça.
