"No m'agradava tocar les medalles del meu pare per si es trencaven"

Torelló"El meu ídol sempre ha set el meu pare. És el mirall on emmirallar-me", destaca Ian Barrufet (Teià, Maresme; 2004), fill del llegendari porter David Barrufet, des de Noruega, seu del Mundial d'handbol juntament amb Croàcia i Dinamarca. Fa fred. "Està tot congelat. El mar sembla una pista de gel. Des de l'hotel és bonic de veure. A fora ja es complica més", riu feliç d'assaborir una experiència que no esperava tan aviat. "És una il·lusió molt gran. Fa un any no m'hauria imaginat ser aquí ara. Sempre havia somiat arribar aquí algun dia, però mai m'hauria imaginat ser-hi tan aviat. És una bogeria. És un xoc", afirma. La selecció espanyola, bronze als Jocs Olímpics de París, ha debutat aquest dijous amb un clar triomf contra Xile (31-22). Dissabte jugaran contra el Japó i dilluns, contra Suècia. Espanya atresora dos ors mundials (2005 i 2012) i tres bronzes: el 2011 i en les dues últimes edicions (2021 i 2023). Vuit dels 18 jugadors de la convocatòria són catalans. També l'entrenador: Jordi Ribera.

Barrufet, extrem esquerre, no oblidarà el dia que va rebre la trucada de Ribera. "Estàvem preparant un partit amb l'equip i quan vam sortir de la sala de vídeo vaig mirar el mòbil un moment just abans de sortir a la pista. Vaig veure que just m'havia escrit dient si em podia trucar, però vaig haver de deixar el mòbil. No el vaig poder contestar. Després ja vam parlar i m'ho va explicar", diu. Admet rient que no va ser el seu millor entrenament. "Vaig estar tota l'estona pensant què podia ser. Tenia l'esperança que fos això. Quan m'ho va dir vaig sentir molta felicitat", continua. Just després de penjar va enviar un missatge al grup de WhatsApp de la família i va trucar al seu pare. Tenia el número de Ribera guardat des de l'octubre o el novembre. Perquè el va escriure per felicitar-lo després de brillar en un partit europeu amb el seu equip, el TM Melsungen alemany. Hi va aterrar a l'estiu, cedit pel Barça després de renovar fins al 2027 per acumular minuts a l'elit i continuar creixent.

Barrufet havia arribat al Barça el 2016, com a infantil, i va debutar amb el primer equip el març de 2023. Ja té dues lligues Asobal, una Copa del Rei i una Lliga de Campions, entre altres títols. "Sense ser part del primer equip he tingut la sort de tenir força minuts i poder tenir aquest palmarès", reconeix content. "Sempre he somiat poder fer carrera al Barça. Però m'agrada treballar dia a dia", subratlla. Està superant amb nota l'Erasmus a la lliga alemanya, considerada la millor del món. "Sí que vaig sentir una mica de respecte perquè marxar significava un pas molt gran, però vaig marxar cap allà amb molta confiança i les coses estan sortint bé", argumenta Barrufet.

La gran temporada a Alemanya li ha brindat l'oportunitat del Mundial. Va debutar amb la selecció fa deu dies, en un amistós contra l'Argentina amb tres gols. Aquell dia no va poder fer la migdiada: "Estava estirat al llit amb els ulls tancats, però no podia dormir perquè el cap no em parava de donar voltes. És un dia que mai oblidaré". Llueix el dorsal 80. És el que li van dir que li havia tocat. "Vaig dir que m'estava perfecte", somriu. Portaria el que fos. A la selecció hi ha un altre jugador de l'any 2004, Víctor Romero (Granollers), i dos del 2005: els bessons gironins Djordje i Petar Cikusa, del Montpeller i del Barça. Venen de ser campions de l'Europeu sub-18 del 2022, del Mundial sub-19 del 2023 i de l'Europeu sub-20 del 2024. La selecció, molt renovada, afronta el Mundial "amb molta il·lusió. És una competició molt, molt difícil, però hi deixarem la pell".

El 6 de febrer farà vint anys que Espanya va conquerir el seu primer or mundial, amb David Barrufet a l'equip. Ian Barrufet només tenia un any, però va créixer veient aquell or al menjador de casa. "Mirava la medalla i pensava que era increïble. Recordo preguntar-li què se sent al ser campió del món i sentir una il·lusió grandíssima", diu. Fins i tot se l'havia posat alguna vegada. "Però no m'agradava gaire tocar les medalles del meu pare per si de cas es trencaven", afirma. Ha vist handbol gairebé des que va néixer. Primer el seu pare era a la pista i després era a la grada del Palau Blaugrana, asseguts de costat. Era inevitable que no seguís els passos del seu pare perquè va créixer a les pistes. "Quan era més petit potser sí que m'afectaven els comentaris de la gent que deia que jo era on era pel meu pare i no per mi, però mai m'ha preocupat gaire, això", destaca. Es truquen després de cada partit: "Sempre, sempre. Que el teu pare sigui una llegenda de l'esport que practiques és brutal", admet.