No és culpa dels porters
El porter de la meva vida és N’Kono. I, per extensió però no només, Kameni. Ells dos han estat els porters que durant els últims quaranta anys els aficionats al futbol han identificat com a ocupants de la porteria perica. Fins i tot persones alienes al futbol els coneixien i, en alguns casos, els confonien. Com és que l’Espanyol encara té aquell porter negre que m’agrada tant?, em preguntava la meva mare veient Kameni però pensant en un N’Kono etern. Un perico singular, en Marc Lladó –bisbalenc i fundador de Bankrobber, una de les discogràfiques independents més interessants del país– proposava, tot debatent sobre la identitat de l’Espanyol, que el nostre porter hauria de ser sempre el millor porter del Camerun. Una mena de càrrec que es transmetés per herència. Ara, per exemple, hauria de ser, i no el cito per provocar, André Onana: el porter de l’Inter de Milà. No ens el podríem permetre.
Amb N’Kono vam baixar a Segona, vam perdre als penals una final que teníem guanyada i sense ell (amb Menéndez) vam guanyar una promoció als penals. N’Kono era capaç de fer les aturades més increïbles i espectaculars per després encaixar alguns gols ben absurds. De fet, no em costa gens imaginar l’errada d’Álvaro comesa pel gran N'Kono. Tanmateix, estic preocupat, molt preocupat.
L’errada que ens costa dos punts al minut 96 és mala sort. Però aquesta errada després de la del partit contra la Reial o de la inseguretat mostrada per Lecompte ja no és mala sort. I, especialment, el serial amb els porters d’aquest estiu no és mala sort. És –i en poques setmanes és el segon cop que he d’utilitzar aquest qualificatiu– incompetència. No es renova Diego López. Discutible, però comprensible. Problema: no tenien lligat cap substitut. No es renova Oier (i se li ha de pagar una petita indemnització). Discutible, però comprensible. Problema: no tenim porter. Es fitxa (cessió) Lecompte (zero-minuts-zero jugats la temporada passada). Els primers partits ens agafa la por a tots. I l’últim dia de mercat es fitxa (també cessió) Álvaro Fernández. Tot això té una víctima col·lateral: Joan Garcia, un noi de la casa, cridat a ser el nostre porter per molts anys, que ara passa a ser tercer porter i que –per segon any consecutiu– no tindrà minuts.
Un cop fet aquest repàs, el gol de diumenge deixa de ser un fet aïllat. No va ser mala sort, va ser incompetència. Qui va encaixar aquell gol no va ser Álvaro Fernández: va ser Domingo Catoira.