Julio Alberto: "No canviaria res del que m’ha passat per ser qui soc avui"

“El primer record que tinc és amb sis anys, passejant pel carrer Uria, a Oviedo, amb la meva mare i els meus germans, i uns senyors em van agafar i em van ficar en un cotxe”. Així explicava en una conferència Julio Alberto (Astúries, 1958) un primer record d’infància que marca una vida sencera. Aquell cotxe el va portar a un orfenat, d’on va sortir amb 13 anys. Va acabar buscant i trobant la seva mare en una pensió a Madrid. I va passar de no tenir gairebé diners per comprar botes, a jugar a l’Atlètic de Madrid o al Barça, on va coincidir amb jugadors com Maradona o Schuster. Els èxits al terreny de joc van donar pas al pou de les addiccions. I les drogues li van robar amics, família i gairebé la vida. Però va saber sortir-se’n i tornar a començar. Va tornar al Barça en la primera presidència de Laporta, amb qui va passar per la Fundació del club i les escoles de formació. I avui té la seva pròpia fundació, Relife, per ajudar els qui cauen en les drogues i educar i prevenir contra les addiccions. Arriba a l’entrevista abans d’hora, directe d’Astúries, i li pregunto si ha trobat bé la redacció. “Conec cada racó d’aquesta ciutat, hi he viscut molt temps i tinc tres filles catalanes”. I deixa clar, abans de començar, que no vol furgar gaire en la seva història personal. “Hi ha records que prefereixo guardar en una caixa i treure’ls alguna vegada, però en ocasions comptades”.

N’estas fart d’explicar la teva història?

— És que em resulta difícil, i cada vegada em costa més davant d’una càmera. De fet, tinc un documental que he parat diverses vegades perquè es parla més de morbo –"com vas fer això? i la teva mare? i la teva filla?"– que no pas de l’èxit i la superació. No parlo del futbol, parlo de l’èxit d’haver superat una batalla tremendament complicada. 

Abans de parlar de com se supera, anem a les causes. Per què es cau en una addicció?

— El 90 per cent són persones vulnerables emocionalment. Ho vaig veure col·laborant amb presons de Catalunya, on he fet tallers i xerrades. Els forts no cauen, cauen els sensibles i que no saben gestionar bé les emocions. 

No sembla que encaixi amb un jugador de futbol de primera divisió.

— La majoria tenen la impressió que nosaltres ho tenim tot: diners, fama, reconeixement, i és cert. Però i el meu món interior? I la meva vida? I el que jo pensava cada dia quan me n'anava a casa i quan deixava els meus companys al camp? Jo el lloc del món on m’he sentit més feliç és en un camp de futbol, i per això actuava de la manera que actuava al camp. Però fora tot ha estat diferent. Suposo que té a veure amb els meus pares, amb l’afecte rebut, amb no haver-lo tingut quan el necessites. 

No podem fer marxa enrere. Com s’ha de gestionar d’adult?

— Quan arribes allà ja t’has equivocat i comences a pensar quin tipus de persona vols ser. I a partir d’aquí hi ha moltes hores d’estar sol, de pensar. Aquesta és una muntanya difícil d’escalar, i és important pujar-la a poc a poc i no córrer, perquè el secret no és fer el cim, sinó pujar cada dia una mica més. Jo vaig pensar que volia ser una altra persona l’any 93, i fins ara. 

Ets qui volies?

— Mai hauria pensat ser la persona que soc avui. I mira el que et diré ara, que és una frase màgica, però tot el que he fet a la vida ha estat per arribar al dia d’avui, a ser qui soc. I d’això sí que n’estic content. No canviaria res del que m’ha passat per ser qui soc avui, res. 

Tinc la impressió que els addictes generen por al seu voltant.

— Tu quan veus un senyor en un banc et fa por? Jo crec que a la majoria, sí. Això és una malaltia, encara que no estigui catalogada com a tal, i fa por perquè veus algú mal vestit, tirat en una plaça de qualsevol manera. I a l’entorn potser no generen por, però pateixen el que es coneix com a rebuig social. A mi m’ha passat, trobar-me gent que coneixia i veure’ls creuar la vorera per no saludar-me. És molt dur. 

Qui no t’ha saludat?

— No diré noms, però els coneixes a tots. En aquell moment no ho entenia, però més endavant vaig comprendre que ho fan perquè no tenen clar com reaccionaràs. Però jo tenia un problema, necessitava ajuda i no sabia com demanar-la. I no hem d’oblidar que les persones que veiem tirades o que van amb un carretó ple de coses, un dia van tenir 15 anys, tenen un pare i una mare i han sigut una persona com tu i com jo. Però és molt difícil ajudar una persona que té problemes. 

Com s’ajuda des de l’entorn?

— Sovint ho fan com poden, cadascú pel seu compte. Però és fonamental tenir una tàctica d’equip, com amb el futbol. I sempre prendre les decisions de la mà dels metges perquè els dos equips estiguin coordinats: el dels professionals i el familiar. 

El més important és voler un mateix. Com es fa això?

— Jo soc creient, i per a mi la fe ha sigut important en tot aquest camí. I la vida m’ha regalat unes filles meravelloses. Crec que la clau és voler, i la disciplina del dia a dia. Jo em faig una llista de coses que s’han de fer diàriament. Abans em feia una llista de coses que faria durant l’any, cadascú té els seus trucs.  

Ha sigut important en aquest procés el Barça i Joan Laporta?

— Sí, li vaig demanar una reunió (durant la seva primera presidència) i ell em va convidar a esmorzar. I aquí va començar una nova vida. Joan Laporta i Rafa Yuste han sigut molt importants en la meva vida, i els he de donar les gràcies. He pogut ser director de les escoles, coordinador de la fundació, director de projectes del club, m’he patejat el món amb el Barça treballant i viatjant. I especialment treballar a la fundació ha estat una lliçó de vida.

Ara fa uns mesos que tens la teva pròpia fundació, Relife. És el projecte més important que has tingut?

— Jo crec que sí, jo feia uns 20 anys que hi pensava. És un compromís molt gran i un projecte ambiciós, però jo estic acostumat al Barça i a jugar per guanyar la Champions, i amb això ha de ser el mateix. 

En el món de l’esport s’ha de vigilar especialment amb les addiccions?

— M’han fet aquesta pregunta i sempre penso… Quanta gent ha caigut en el món de l’esport? Maradona, jo, i alguns més. Però si penses en els milions i milions de jugadors que hi ha hagut i hi ha, no diria que sigui un percentatge important. Però els casos que existeixen tenen molta repercussió mediàtica. Jo crec que l’esport és una eina meravellosa, de fet els que hem tingut problemes, els hem tingut quan hem deixat l’esport, perquè el camp i la pilota eren per a nosaltres una protecció. 

Fas moltes xerrades amb joves. Què els dius?

— Els pregunto si saben què són les drogues i quins tipus de substàncies hi ha. I que tinguin clar que hi ha addiccions amb substància i sense. Perquè pot ser també molt perillós el porno o els videojocs.

Quines ferides deixa?

— No sé si tinc alguna cicatriu, crec que ja m’he curat. I visc en un lloc que és el més proper que es pot estar del cel. Una casa a la muntanya, amb tres pastors alemanys, tot envoltat d’arbres i rius i muntanyes, i a 20 minuts, d’una banda, el mar i els penya-segats, i de l’altra els Picos de Europa. 

Què et fa feliç avui?

— La meva filla, que de dilluns a diumenge em diu bona nit. Em fa feliç llevar-me i saber que haig de fer unes videotrucades, agafar un avió, anar a un congrés.  I ara entenc el que no entenia de jove. Quan era jugador tenia tantes coses que fins i tot em sobraven, i no entenia com s’era feliç amb poc. I crec que ser feliç és això.