“No caminava del tot bé i ja lliscava sobre la neu”

BarcelonaUn accident de moto canvia la vida de qualsevol que el pateix. I més si, com en el cas d’Astrid Fina, l’accident acaba, dos anys i tretze operacions més tard, amb l’amputació del peu a causa d’una bactèria hospitalària amb la qual es va infectar durant una de les intervencions. La clau, en aquests casos, és aconseguir fer el canvi de xip, girar full. Astrid Fina va trigar, però ho va aconseguir.

L’ snowboard va ser la seva salvació: tot just rebre la pròtesi, va acceptar la proposta d’un amic de pujar a Baqueira a provar aquesta disciplina, que fins llavors mai havia intentat. “Només havia fet un cop esquí de fons amb l’escola, no estava vinculada al món de la neu”, apunta Fina. Un any més tard ja era a l’equip estatal i al cap de dos competia als Jocs Paralímpics de Sotxi 2014. “Quan vaig començar amb l’ snowboard encara no ho tenia gaire superat. Però encara no caminava del tot bé que ja lliscava sobre la neu! Em va ajudar molt la primera competició, el 2013, quan vaig veure com la gent es treia els braços, les cames... Jo flipava! Em va impactar molt, però em va ajudar moltíssim”, recorda. Els seus èxits han anat més enllà i aquest hivern, en la seva segona participació en uns Jocs Paralímpics, ha aconseguit el bronze a Pyeongchang. “No sé on guardaré la medalla, pesa molt, oi?”, diu, i riu. “He tingut molta sort. M’agrada el que faig, m’hi he enganxat i a sobre ho faig bé. Què més puc demanar?”, reflexiona.

Astrid Fina va patir un accident de moto quan, el maig del 2009, tornava de veure un partit del Barça al Camp Nou. Gairebé tres anys més tard va començar a veure la llum. “La decisió de tallar va ser la més dura de la meva vida. Va ser molt complicat gestionar-ho tot a nivell de coco. El més complicat és quan et despertes i has de mirar cap avall, on tenies el peu. Jo vaig trigar tres dies”, recorda. Però amb l’arribada de la pròtesi, tot va canviar. “Has de passar el dol, perquè perds una part de tu. I després passes per l’acceptació, tornar-te a estimar. Amb la pròtesi, psicològicament no és tan dur, perquè és com si tinguessis cama, pots caminar normal, no depens de ningú...”, explica.

I com aquell qui diu, gairebé sortint de la consulta del metge va marxar a Baqueira, buscant nous reptes. Va començar de zero, sense tenir ni idea de com funcionava la planxa. “L’intensiu va ser duríssim. El primer any trucava a la meva mare cada dia plorant. Ella em preguntava si havia caigut. Al final li vaig dir que el dia que no caigués ja l’avisaria jo. Va ser l’any que no parava de nevar, jo era allà, sense veure el sol, lluny de la meva família, dels meus amics... Vaig pensar deixar-ho tot, però al final m’hi vaig enganxar”, relata. I els resultats arriben ara. “La medalla era un somni per a mi, encara l’estic paint. Això em dona molta tranquil·litat, ja que ara m’augmenten la beca i podré viure amb calma”, diu.

A Corea Astrid Fina no va anar-hi sola. L’hi va acompanyar la seva mare, a qui va voler donar una sorpresa. “No es podia permetre anar a Pyeonchang, i jo vaig parlar amb el seu cap i em va dir que li donaria festa, que no s’ho podia perdre. Jo li vaig comprar els bitllets i els hi vaig donar al seu cap, i ell la va cridar al despatx, amb una carta... Es pensava que l’anaven a acomiadar, i quan ho va veure es va posar a plorar”, recorda amb un somriure. “Sempre ha sigut el meu pilar, l’accident ens va unir molt”, afegeix.

El futur? Astrid Fina creu que és millor anar competició a competició, dia a dia, pas a pas. “L’any vinent és el Mundial, ara és el meu repte. Esclar que també m’agradaria anar als següents Jocs”, avança. Un cop deixi la competició, el seu somni és muntar una escola d’esport adaptat a Baqueira, on, després de compaginar la seva vida entre el Pirineu i Sant Andreu, ara ha instal·lat la seva residència.