Una nit d’estiu convertida en malson

Cap / D’esportsEl futbol està canviant molt de pressa i el Barça de mica en mica està perdent el nord, veient com altres equips ocupen l’espai que fins fa poc estava destinat a Messi i els seus amics. En una nit estranya d’agost, d’aquelles amb pocs socis a la graderia i un rival que per primer cop va trepitjar el Camp Nou sense anar de blanc, el Madrid de Zinedine Zidane va golejar per 1 a 3, recordant als barcelonistes que encara creien que el tècnic francès guanyava per una qüestió de sort que aquests dos últims anys han fet més bé la feina. El malson que el Barça creia que no arribaria mai, el de veure un Madrid amb més idees i projecte, va espantar un equip que va acabar apel·lant al gen competiu per intentar evitar la desfeta. I ni així ho va aconseguir. En una nit dolorosa d’estiu, el Barça va demostrar que en pocs anys ha aconseguit fer les coses malament, just quan el Madrid l’encertava. S’ha girat la truita i el Barça camina espantat buscant la llum.

El guió que de mica en mica posa contra les cordes la directiva i la direcció esportiva va viure un episodi que, sumat als moviments del mercat, dibuixa un escenari de desorientació. Si el Madrid la va encertar apostant per Isco o Marco Asensio, dos jugadors que haurien pogut ser blaugranes, el Barça busca salvadors, però acaba, com sempre, posant espelmes a sant Messi. Però l’argentí ja n’ha fet prou, de miracles. Just el dia que Neymar debutava i marcava amb el PSG, l’atac blaugrana va topar contra un Madrid ordenat que només va rebre un gol gràcies a una piscina de Suárez. El Barça no va tenir mai el control del joc, malgrat que en moments puntuals va saber arribar a l’àrea rival. El partit va servir per recordar que els futbolistes del Barça han nascut per competir, especialment els que ja porten uns quants anys protegint els somnis dels aficionats, però també va evidenciar que per guanyar títols cal molt més. Si aquest era el dia per saber quina era la proposta de joc de Valverde, no va servir de gaire. El pitjor escenari es va fer realitat i Bartomeu, suant, va intentar mostrar-se calmat. Però té motiu per estar preocupat. La pèrdua de rumb a la direcció esportiva està contagiant el primer equip, quan des dels despatxos s’hauria hagut de reforçar una plantilla que, a 14 d’agost, només ha fitxat Semedo, que no juga, i Deulofeu, i que ara es gastarà un dineral per portar jugadors que en alguns casos no van ser primeres opcions.

Poc joc, més emoció

Les carpetes amb deures per fer s’acumulen sobre el despatx de Valverde, que no va trobar la manera de donar cohesió al joc d’un equip massa trencat, que va replegar molt malament en defensa, deixant molts sols Umtiti i un Piqué convertit en màrtir barcelonista fent-se un gol en pròpia porta. Si abans del partit el debat era com reforçar l’equip, la Supercopa va obrir debats també sobre jugadors que encara hi són. Les apostes de Valverde, Aleix Vidal i Deulofeu, van jugar un partit fluixot, com si el barcelonisme visqués atrapat per una maledicció que no permet trobar recanvis per anar modernitzant aquell equip que no fa tant alçava una Champions a Berlín. Un Barça que es fa gran. El Madrid, en canvi, es fa jove.

Repetint l’equip del Gamper, el Barça va intentar manar a la primera part, pressionant a dalt quan es perdia la pilota. Busquets i Rakitic van jugar un bon primer temps i van ajudar Iniesta, mentre que Piqué i Umtiti guanyaven els duels als davanters blancs. Però el Madrid anava madurant el partit i de mica en mica va anar traient de polleguera un Aleix Vidal a qui el partit li va venir gran. Valverde no va voler situar a la banda Sergi Roberto, que va acabar entrant al mig del camp a la segona part i va convertir el lateral dret en un taló d’Aquil·les que el Madrid va aprofitar. Amb la llum d’Iniesta apagant-se, va ser Isco qui va posar criteri de tant en tant. Tot anticipava un segon temps en què el primer gol madridista va ser afortunat, amb Piqué fent-se un gol en pròpia porta després d’una centrada de Marcelo atacant, esclar, la banda de Vidal.

La sentència

El partit va ser tan estrany com emotiu, ja que l’equip va reaccionar amb orgull ferit. Ara, va faltar joc i ordre. Denis Suárez va animar la banda que Deulofeu no havia aprofitat i l’equip va empatar gràcies a una piscina de Luis Suárez que forçava un penal que Messi no va fallar. Però Cristiano, suplent, va reclamar el protagonisme, tal com li agrada, amb cinc minuts en què va fer de tot. Primer, va fer l’1 a 2 amb un golàs en què Piqué, de nou, estava tot sol defensant. I després va ser expulsat quan es va deixar caure per intentar enganyar De Burgos Bengoetxea amb un penal que no ho era. Dues grogues en cinc minuts, una per treure’s la samarreta i l’altra per deixar-se caure, que van deixar el Madrid en inferioritat. Però l’equip de Zidane té un pla, unes conviccions, i no només va defensar el triomf, sinó que en l’última jugada, Marco Asensio va fer un golàs. Aquell noi mallorquí que volia venir al Barça i va ser descartat per la directiva, va posar la cirereta a la festa d’un Madrid que ara mateix sembla molt lluny d’un Barça tan perdut, que, per moments, és mediocre.