"Les nenes no poden jugar"

A l’hora del pati, en aquell garbuix de nens corrent a batzegades, volia ser com Guardiola, Bakero o Laudrup per, després, explicar-li a l’avi les meves aventures de futbolista imaginària. Insistia en xutar la pilota, enfangar-me els dies de pluja i enfrontar-me a aquells que no em volien deixar jugar pel fet de ser una nena. Sempre hi havia algú que em recordava que no pertanyia a aquell latifundi salvatge en què un univers quilomètric de cames separava les porteries, assenyalant-me amb el dit índex un dels marges on hi havia amuntegades la resta de companyes de classe. Va arribar un punt que ja no feia falta que m’expulsessin ells, perquè també les mateixes nenes no m’acceptaven pel fet d’intentar ser diferent. Els rols de gènere quedaven marcats des de l’escola, amb un mur gegantí triturant somnis. 

Veure Alexia Putellas imponent, triomfant i segura de si mateixa, dirigint el seu discurs al món amb la Pilota d’Or a les mans, va ser emocionant per moltes raons, però sobretot em va fer pensar en totes les nenes que, ara sí, podran sortir al pati i dir que volen ser com ella, creure que tenen tot el dret a posseir un espai que també les interpel·la. Almenys, hauria de tenir aquest efecte i convertir-se, automàticament, en un argument destructor contra els que ens continuen enviant fora del terreny de joc sistemàticament i recordant cada cinc minuts que el monopoli del futbol és seu. Les maneres de discriminar són diverses i brollen per tot arreu; evolucionen des del pati de l’escola fins als despatxos. És escandalós que a aquestes altures de la pel·lícula, la lliga on juguen les campiones d’Europa continuï sense ser professional i tingui partits que no es poden veure per cap televisió, com si no existissin ni importessin a ningú. És molt millor veure els homes d’un Anorthosis-Gent de la Conference League, on vas a parar!

El camí és llarg i farragós, però els referents que, per fi, comencen a fulminar tota mena d’obstacles s’haurien de celebrar sobretot als centres educatius, perquè és allà on es couen les realitats del demà. Per això costa d’entendre que des de les institucions no vegin en Alexia una arma pedagògica extraordinària per treballar i canviar dinàmiques i que, en canvi, claudiquin davant del masclisme estructural que sempre ha dividit l’hora del pati. A veure si s’adonen que el que cal és garantir a les nenes el dret d’accedir al rectangle on passen les coses i, per fi, poder somiar amb igualtat de condicions. Les Alexies del futur s’ho mereixen.