El nen que somreia quan sentia la paraula 'maricon'

BarcelonaDurant uns quants anys de la meva vida, jo no sabia què era un maricon. Era una paraula que havia sentit per primer cop a l'estadi. A vegades la deia un familiar. A vegades, un desconegut. A vegades, el marica o maricon era l'àrbitre. A vegades un jugador rival o, molts cops, el nostre entrenador quan no era valent. Per ser maricon a un estadi podies ser un jutge de línia amb poca vista, un entrenador garrepa, un jugador rival molt bo o un jugador rival molt dolent. O portar els cabells llargs. O portar la samarreta ben posada dins dels pantalons. Qui sap. Costava saber què era un maricon si a un nen com jo ni a l'escola de capellans ni a casa ningú m'havia explicat què era l'homosexualitat. Ni una sola xerrada. Així que maricon per a mi tenia el significat d'idiota, ase, inútil... i altres paraulotes.

Crec que va ser a catequesi que per primer cop ens van parlar de l'homosexualitat, per condemnar-la. Després, a l'institut, sí que ens ho van explicar bé. A casa, quan en vaig parlar, hi va haver cares d'incomoditat. El primer cop que vaig venir amb una noia, cares d'alegria. Com que no solia tenir parella, s'havien pensat que potser jo era maricon. De fet, parlant-ne amb el pas dels anys, vaig adonar-me que la generació dels meus avis i els meus pares no havien conegut cap homosexual si no era un famós que sortia per la televisió. Un dia, sent adolescent, també jo vaig cridar a un àrbitre que era un maricon. Però vaig sentir-me culpable a l'instant. No ho he dit mai més.

De tant en tant, encara algú ho diu al camp. Però, per sort, menys gent. S'ha fet feina, però no n'hi ha prou. Encara hi ha agressions, encara hi ha insults, encara hi ha massa odi. Encara hi ha massa gent que es creu amb el dret de dir als altres com han de viure la seva vida o com estimar. Malauradament, encara és necessari un gest com aquell del txec Jakub Jankto, que ha explicat que és homosexual. La República Txeca és dels països més progressistes de l'est d'Europa, però continua sent igual de valuós que sigui el primer cop a l'est d'Europa, on hi ha poblacions en països propers als txecs amb cartells a l'entrada en què anuncien que els homosexuals no són benvinguts.

Contra els homòfobs, no podem fer cap pas enrere. Aquests dies he recordat els dies que no vaig atrevir-me a girar-me i demanar que callessin a persones que, en un estadi, feien servir llenguatge homòfob. Costa, eh? Només ho he fet un cop amb dos adolescents que es reien d'un jugador per ser un "puto negre". Els vaig fer callar, amb la por que no vingués el seu pare i acabés a punys. No va passar. Es va fer el silenci. Millor el silenci que aquests insults. No vull que altres joves siguin com jo, el nen que reia quan sentia la paraula maricon, sense entendre-la, sense empatia.