“El cambrer que em va servir un whisky deia que Maradona era un paquet”

Enviat especial a NàpolsAmb 89 anys, Corrado Ferlaino (Nàpols, 1931) encara té bona memòria. Aquest empresari d’èxit va transformar un club de segona fila sense diners, el Nàpols, en un dels millors equips d’Europa gràcies a Diego Armando Maradona, fitxat del Barça el 1984. Dècades després de donar a tot el sud d’Itàlia les seves dues úniques lligues, Ferlaino encara defensa que Maradona no prenia drogues a Nàpols. I en una conversa telefònica admet que prefereix Maradona a Messi, tot i que admiri el jugador de Rosario.

Com a president del Nàpols ja havia fet fitxatges bastant mediàtics a Itàlia, com el de Beppe Savoldi. Però quan el 1984 va fitxar Maradona va ser diferent. Com s’ho va fer?

Pagant molts diners, esclar (riu). A finals de la temporada anterior vaig demanar a Carlo Iuliano, un dels meus ajudants, que malauradament ja és mort, jugar un partit per fer diners i va proposar-me el Barça. Ells van acceptar, però jo vaig posar com a condició la presència de Maradona, evidentment. Però el Barça deia que no, que estava lesionat, que no jugaria. Excuses. Així que vam començar a preguntar i ens van dir que el Diego estava molt enfadat amb Núñez. Estava enfadat amb tothom, perquè s’havia barallat amb els jugadors de l’Athletic a la final de Copa i l’havien sancionat. Era evident que tenia ganes de marxar. Així que vaig dir als companys de la junta que podíem intentar fitxar-lo.

Josep Lluís Núñez tenia fama de ser molt dur negociant...

Sí, suposo, però ho vam fer bastant bé. Alguns dels nostres directius van passar setmanes instal·lats a Barcelona, parlant amb el jugador i el seu entorn. I quin entorn! Era plena de gent, casa seva. I també parlàvem amb el Barça, que ens va demanar una xifra molt alta de diners. Però era el que volíem, que acceptessin negociar, tenir un preu. Vaig parlar-ne, vam buscar els diners i ràpidament els vam dir que ho acceptàvem. Crec que Núñez no pensava que diria que sí, ell creia que buscaríem rebaixar el preu. Va ser així com va venir a Nàpols. Pagant molt.

Maradona ja havia impressionat, però encara no era a nivell mediàtic tan gran com ho seria després. Què va sentir?

Llavors ja era el millor del món. Potser al Barça no va tenir sort, perquè el van lesionar, però ja era el millor. El que passa és que nosaltres vam viure els seus millors anys. Encara recordo el dia que vam firmar els papers. Vaig demanar un whisky al bar de l’hotel per celebrar-ho. I el cambrer que va servir-me, en sentir que parlava italià, va preguntar-me què en pensava, de tot plegat. Jo li vaig dir que com a napolità estava content. I ell va deixar anar que ens havien venut un paquet, que Maradona estava gras i no triomfaria. Encara ric.

Malgrat que la primera temporada de Maradona a Itàlia no va ser un èxit, aquell fitxatge va canviar la història del club i de la ciutat.

I mira que primer ens van criticar. Ens deien que Nàpols era una ciutat pobra i que jo gastava molts milions en un jugador. Eren els nostres diners, i en fèiem el que volíem. Al final, aquell fitxatge va donar tanta felicitat als napolitans que va valdre la pena portar-lo. Maradona ens va permetre fer el salt de qualitat per guanyar.

Sempre s’ha dit que va donar dues lligues al Nàpols, les dues úniques, gairebé tot sol. Però analitzant la plantilla d’aquells anys, el Nàpols tenia grans jugadors, com Careca, Alemano, Di Napoli, Ferrara...

Sí, és cert. El 1986 Maradona va guanyar el Mundial amb una selecció argentina que no tenia gaire nivell, però el nostre Nàpols era un gran equip. I sap per què? Doncs perquè estava tot planificat. Quan vam comprar el Nàpols el 1969, el club estava sense una lira. Amb deutes. I de mica en mica s'hi va posar ordre, invertint en bons jugadors. Però malgrat que jo tenia diners, ¿com podia competir contra els clubs del nord, que tenien imperis darrere? La Juve, amb els diners de la Fiat, el Milan de Berlusconi, amb diners de la televisió, altres amb empreses de petroli... Per guanyar es va planificar anar reforçant l’equip de mica en mica. Així, Maradona va arribar a un bon equip. I un cop va arribar ell, altres van voler unir-se al projecte.

Com era la relació amb Maradona?

Malgrat que anys més tard ens vam allunyar, en tinc un bon record. Era un bon noi, però sempre envoltat de gent. A més, m’havia imposat com a norma no tenir una relació massa forta amb els jugadors. Al final, és com si ets el propietari d’una fàbrica i vols ser amic dels treballadors. No pots fer-ho. La relació va ser bona, però per moments distants. Això sí, li vaig regalar un Ferrari quan va guanyar el Mundial del 1986. Ell, en canvi, com a molt em va regalar alguna rialla...

Els anys de Maradona a Nàpols van acompanyats d’una llegenda negra, sobre si es drogava, sobre la seva vida nocturna...

Jo et puc dir que no es drogava, a Nàpols. Si ho feia a l’Argentina ja és una cosa diferent, perquè devia començar en aquella època, suposo. Però ell mai es va saltar controls antidopatge a Itàlia. ¿Si sortia de nit? Esclar. Com tots els jugadors.

M’han dit que no ha acabat gaire content amb el documental que ha fet Asif Kapadia sobre els anys de Maradona al seu club.

Com vols que m’agradi? Els napolitans quedem com un poble de salvatges, que no es poden controlar, que criden i salten. Apareixen tots els tòpics negatius de la ciutat. No em sembla just. Aquest senyor volia fer un documental sobre la seva idea preconcebuda de la nostra ciutat i ha passat per alt totes les coses bones.

Quin és el millor record que li queda d’aquells anys?

La segona lliga, guanyada el 1990. Sempre he dit que el primer Scudetto va ser el més bonic, però que el segon va ser encara millor, perquè teníem com a rival el Milan dels holandesos.

Si fos president ara, hauria intentat fitxar Messi?

Intentar-ho, segurament, però qui sap si s’hauria pogut fer. És un jugador increïble, dels millors. Però el que tinc clar és que ell, amb l’Argentina, no ha fet el que va fer Maradona. Guanyar el Mundial malgrat els companys.

Com veu el Barça?

Aquests anys ha jugat realment bé, però el Nàpols tindrà opcions.