Nani Roma: “M’agradaria tornar a sentir aquells nervis d’anar primer l’últim dia”

BarcelonaDesprés d’un Dakar 2015 per oblidar -va tenir problemes en el quilòmetre 3-, Nani Roma (Folgueroles, 1972) torna a afrontar el ral·li amb energies renovades. Fa 20 anys que hi va debutar, però per a ell cada Dakar és una nova experiència per aprendre’n.

¿S’ha preparat igual que altres anys per a aquest Dakar?

Sí, el que passa és que aquest any m’he pogut entrenar més bé, em trobo més fort, hem fet més quilòmetres, hem planificat l’any diferent i possiblement això fa que vagi amb més seguretat. Tinc molt bon feeling, està molt bé! Sempre és positiu començar així, els mals feelings ja arribaran [Riu].

Aquest any hi ha més quilòmetres per Bolívia. ¿Ha entrenat el tema de l’altura d’alguna manera específica?

Potser una mica més, ja que estarem una mica més de temps allà. Però això de l’altura... és sort! Hi ha gent que l’accepta bé i gent que no, però sovint depèn de com et trobes tu. I si et trobes malament, et trobes molt malament! És el dubte que sempre tenim, però és igual per a tothom.

¿Impacient per començar, després del que va passar l’any passat?

Impacient no. En una cursa com el Dakar és molt important tancar el llibre del passat, és important el present i el futur. L’any passat va ser dur: el que ens va passar al quilòmetre 3 va ser una putada grossa. Però ara estem tranquils, tinc ganes de començar, res més.

Què li passa pel cap quan en 3 quilòmetres veu que se’n va l’any en orris?

Vaig llegir un cop que tenim unes defenses que fan que quan tenim un impacte molt fort el nostre cap les esborra. És una autodefensa. I crec que va ser alguna cosa així. En aquell moment no estava ni emprenyat. I estava emprenyat perquè no estava emprenyat! L’efecte era tan gran que em vaig quedar neutre. Quan passa alguna cosa així, aixafaries el cotxe o cridaries, però jo estava neutre... i això em va fer ràbia! Però és part del joc, el cotxe m’ha donat molts grans moments, i un dia pot fallar.

20 anys del primer Dakar. Ha plogut!

Està molt bé ser-hi després de 20 anys, però el més fotut de tot és que aquests 20 anys han passat molt ràpid!

Home, ha guanyat dos Dakars, ha tingut tres criatures...

He fet moltes coses, però tot ha passat massa ràpid, perquè tenim una vida molt xula que ens omple molt. Si treballés en una mina carregant carbó a pales com feien abans, potser la vida em passaria més lenta, tot i que segurament també gaudiria molt! Però viatjar, moure’m tant... fa que tot passi molt ràpid.

¿Es penedeix d’haver-se perdut alguna cosa per córrer el Dakar?

No, a la vida sempre canviaries coses que has fet, però un cop ha passat, és molt fàcil dir-ho. És una balança. Com que he tingut més coses positives que negatives, el balanç és molt positiu.

¿En què ha canviat el Nani Roma pilot en 20 anys?

Ara em fa una mica de mal l’esquena, perquè porto 20 anys matxacant el cos! Veus les coses amb una altra perspectiva, com actues... però això li passa a tothom! L’experiència et dóna molt. Quan era petit sentia els pares que deien que els agradaria tenir 20 anys amb l’experiència que tenien de grans... i és això! He madurat, però no he canviat gaire.

Ha revisat el seu primer Dakar?

Saps què passa? Que no em cal! Perquè els tinc molt frescos! Les coses que són molt intenses les recordo! El primer, el del 96, un Granada-Dakar. En els primers dies ho vaig fer prou bé, tant que em vaig posar líder. Va ser heavy.

Ara amb perspectiva, ¿canviaria alguna cosa del que va fer en el primer Dakar?

El quart dia vaig caure, segurament ara faria les coses d’una manera diferent.

Potser calia caure aquell dia per saber ara què ha de fer...

Tot passa per alguna cosa. Esclar que canviaria coses, però vés a saber què hauria passat després. En aquell moment vaig fer el que creia que era correcte.

12 Minis al Dakar d’aquest any: quatre a l’equip oficial i vuit per a clients! Això és un exèrcit!

L’avantatge és que logísticament estem molt ben organitzats, perquè cadascú té un camió amb els seus mecànics... Podem funcionar individualment i això és una sort. Tenim 12 camions i dos vehicles més (un és cuina i l’altre taller de suspensions i de canvis de marxes). Som 12 miniequips i alguns treballem en comú.

Ha canviat de copilot aquest any!

Després del que ens va passar l’any passat, el Michel [Périn] em va dir que no sabia si volia seguir. Jo també pensava que potser també tocava canviar, després de cinc anys. I ara hi vaig amb l’Àlex Haro, que és d’Igualada i parlem català dins el cotxe. Ens entenem bé, és un noi jove. No té l’experiència del Michel, però té moltes més coses positives.

Què en sap del recorregut? Sense Xile ni el Perú...

Hi ha altres coses! A l’Argentina tindrem molta calor, a Bolívia, altura, fred i pluja... I la segona setmana, a Fiambalá, amb la calor que farà... serà interessant. No hi ha cap Dakar fàcil, això ja ho sabem. I ara, amb la meteorologia... és una loteria. Mira ara, amb el fenomen delNiño, no sabem què passarà.

¿Creu que es notarà la mà de Marc Coma, el nou director esportiu, en el recorregut d’aquest any?

Va arribar tard, però el més positiu és que és una persona d’una generació moderna. Crec que pot aportar l’experiència, explicar què és el que no agrada als pilots... Per a ell serà dur, perquè tindrà una feina més complicada, tots ens queixarem [riu].

El rival torna a ser a casa?

El rival sóc jo mateix, però també hi ha els altres pilots de Mini, els Peugeot, que han fet un bon cotxe... També caldrà tenir en compte els Toyota. La cosa serà interessant.

I llavors per què aposta?

Per ser a dalt del podi! El Dakar el guanya un, però el més important és ser allà, lluitant, fins a l’últim dia. M’agradaria tornar a sentir aquells nervis d’anar primer l’últim dia... Però per fer-ho, hem de començar bé.