Nani Roma: “No tinc sensació de por, no recordo gaire l’accident”

BarcelonaNani Roma (Folgueroles, 1972) encara està paint l’abandonament al Dakar, després de patir un aparatós accident a les dunes peruanes. Des de casa, lamenta haver tornat abans d’hora a Catalunya mentre veu amb resignació com els seus companys i rivals són a l’Argentina, disputant-se el trofeu del tuareg.

Primer de tot, com es troba?

Una mica fet pols. A l’hospital de Lima em vaig constipar i encara arrossego el refredat, he tornat fet un nyap. Gairebé tot el dia al llit... i encara em fa mal l’esquena. La sort és que no hi ha res greu, ara vaig al CAR amb els fisioterapeutes per seguir fent feina, però la resta tot bé. Només és l’impacte, i amb treball de fisioteràpia i enfortint la musculatura es recuperarà.

¿Serà més difícil recuperar-lo a nivell anímic després d’haver abandonat?

Costa molt, perquè abandonar a tants dies del final... Si falten un parell de dies per acabar el Dakar i abandones, és diferent. Però veure la cursa des de casa és fotut. Tothom està corrent i tu ets aquí. És una cursa interessant: dura, difícil, que s’adaptava bé a la meva manera de conduir. Però és el que hi ha, s’ha d’acceptar i esperar l’any vinent.

Com es viu un Dakar vist per la tele?

Si vols que et digui la veritat, intento seguir-ho molt poc, no m’interessa gaire, perquè veure’ls córrer, veure els llocs per on hauries d’haver passat... és fotut!

Ja sap què va passar a l’accident?

No gaire. Hi havia una duna tallada, estàvem arribant, ens quedaven 500 metres. Jo potser vaig aixecar una mica la vista i em deuria despistar una mica i em va sorprendre la duna. Vam saltar duna avall i de l’impacte vaig quedar estabornit. I el següent que recordo és trobar-me amb el cotxe bolcat. Em vaig recuperar, però em feia mal l’esquena.

¿I com va poder acabar l’etapa en aquest estat?

Suposo que en calent... Però quan vaig creuar la meta van venir els metges i ja se’m van emportar. Abans de fer els últims metres, l’Àlex [Haro, el seu copilot] em va dir si volia que acabés ell, però li vaig dir que podia fer-ho jo. Però un cop vam creuar la meta em vaig començar a trobar molt malament i els metges se’m van emportar. No penses en altres coses, no sabia si tenia alguna cosa greu de veritat a l’esquena.

¿Ha vist les imatges de l’accident que va patir?

Sí, deunidó, eh? I després de donar voltes, veus la cara de marejat que em queda... És que no sabia ni on era! [Riu.]

S’agafa por després d’un accident així?

No. A sobre, tampoc el recordo gaire [riu]. No tinc cap sensació de por. Pensa que els cotxes són molt segurs, hi ha una seguretat brutal.

Tot plegat ha sigut una llàstima, després de la il·lusió que tenia amb aquest projecte de Mini.

Sí, i a més a l’equip les coses li estan anant malament, no hi ha cap company a qui li estiguin anant bé les coses... Vam fer tots molts esforços, però això és part de l’esport, ja ens ha passat altres vegades. No és la primera ni serà l’última vegada que agafes amb moltes ganes un projecte i després no surt gens bé. S’ha d’esperar, pair-ho tot i tirar endavant.

Té continuïtat el projecte?

Sí, i tant. Tenia contracte per dos anys, així que el 2019 hi tornarem.

Amb el 4x4, o ja amb el bugui?

Encara no ho sabem, haurem de veure cap on va el reglament i veurem què fem, encara és aviat.

Què me’n diu del Dakar d’aquest any?

Està sent un Dakar de veritat, dur, dels autèntics. Per això em sap greu, perquè s’adaptava bé a mi. Els que queden n’estan passant de tots colors perquè és una cursa dura, que és el que ha de ser.

Es queixaven de falta de sorra... i aquest any els ha sortit per les orelles!

Ostres, sí! No hem deixat per fer ni una duna del Perú, però ja està bé [riu].

S’atreveix a fer pronòstics?

És complicat. Sembla que en cotxes el Carlos Sainz ho té molt bé. Amb l’avantatge que pot córrer controlant, seguint els companys. Si no té cap problema mecànic, ho té bé. I a les motos... estan molt junts. Benavides és de Salta i es deu conèixer la zona, així que potser apostaria per ell. Però hi ha el Price, el Barreda...

I a banda també hi ha el Nandu Jubany i la Rosa Romero, la seva dona!

Els dos estan fent una cursa acollonant. Jo sé quant s’entrenen, ells no són professionals i s’entrenen poc amb moto. I el que estan fent és impressionant. Ells són la demostració de la força de la motivació.