Nani Roma: “Aquest any tinc un cotxe per guanyar al Dakar”

BarcelonaSerà la vint-i-tresena vegada que Joan Nani Roma (Folgueroles, 1972) correrà el Dakar, la catorzena en cotxe. L’osonenc va ser el primer català capaç de guanyar en moto (2004), i l’únic que fins ara ho ha fet en cotxe (2014). Aquest any torna a l’equip X-Raid, amb el qual ha obtingut els millors resultats sobre quatre rodes.

Nani, roda el món i torna... a Mini.

Estic molt content, perquè em retrobaré amb vells companys. Tots estan motivats, començant pel màxim responsable [Sven Quandt], i això va ser una de les coses que em van fer decidir a tornar-hi. L’últim any que vaig córrer amb ells no hi havia cap passió; l’equip s’havia convertit en una empresa, però ara s’ha recuperat la il·lusió del començament.

Per això, i perquè sense opció d’anar a Peugeot, sortint de Toyota... no hi havia cap altre equip oficial per anar-hi, no?

Toyota em va oferir continuar, i he tingut la sort de poder triar. Des de la primavera estàvem en contacte amb Mini, i el seu projecte amb dos cotxes diferents -un bugui i un 4x4- em va engrescar molt perquè obre moltes portes davant de la incertesa del reglament tècnic en el futur.

¿És molt diferent aquest Mini del que havia dut?

S’ha fet tot el hem sabut. Tenim tots els mitjans que calen. Ara el pes és més semblant al dels buguis, i la suspensió és més llarga; és un avantatge que ens permet el nou reglament. També tenim unes rodes noves, que ja hem provat. I el més important: BMW s’ha tornat a implicar en la fabricació del motor. Això vol dir que, a part dels diners que puguin aportar, hi ha tota la seva tecnologia, que és molt important, perquè és el millor fabricant de motors dièsel.

Va tenir l’oportunitat de conduir el bugui que portarà Mikko Hirvonen.

Al setembre vaig ser el primer pilot que provava, a Hongria, i vaig quedar molt sorprès. Va molt bé, però encara necessita temps, ja que els miracles no existeixen, i és complicat que a la primera participació aquest cotxe pugui guanyar. Però pot ser una alternativa que calgui tenir en compte per al 2019.

Quines són les opcions reals del seu cotxe?

Aquest Mini pot guanyar. Hem fet cinc mil quilòmetres de test, seguint tots els passos que tocaven. I encara que no ens hem enfrontat directament amb els Peugeot, si analitzem les proves realitzades i les referències que tenim, no hi ha dubte que a més de ser un cotxe ràpid és, sobretot, molt fiable.

Això és molt important, sobretot quan recordem que el motor del seu Mini es va trencar al tercer quilòmetre de l’edició del 2015.

Allò va ser un flaix increïble. Aquest any serà molt dur. La primera setmana es fa tota a desert obert, i allà els buguis aniran molt bé... La segona, amb l’altitud de Bolívia i la calor de les etapes de l’Argentina -si no les anul·len-, serà molt exigent, i allà és on podem treure partit d’aquesta robustesa que hem vist durant vint-i-dos dies de test al Marroc.

El que és segur és que els Peugeot surten com a favorits. I Toyota?

És una llàstima que Peugeot ho deixi... El Nasser [al-Attiyah] és molt ràpid. Durant tot l’any no para de fer curses de tota mena, i això li dona un ritme molt bo. Al Perú anirà molt bé, perquè domina la sorra moltíssim. Però exigeix tant al seu cotxe que el posa contínuament en estrès, i aquí és on la fiabilitat del nostre pot tenir avantatge.

Com valora el recorregut?

La primera setmana serà molt dura, ja que en haver-hi diverses etapes en bucle estarem passant sempre pels mateixos llocs, i això deixarà el terreny molt castigat. A Bolívia, a més de l’altitud, estarem condicionats pel mal temps, ja que allà ara és l’època de pluges. I les etapes de Fiambalá, Belén, San Juan... ens portaran temperatures de cinquanta graus que ens posaran a prova.

Què en pensa dels ordres de sortida diferents que hi haurà aquesta vegada, que un dia surtin primer les motos i un altre ho facin els cotxes?

L’organització ha de fer coses noves, provar solucions diferents per fer-ho més dur... Valoro molt que la navegació torni a ser una part important. Ara trobar els waypoints és molt més difícil i molt més tècnic. Com que aquesta és una cursa extremadament ràpida, qualsevol errada costa un preu molt alt. Organitzar un ral·li així no és gens fàcil i és, sobretot, una gran responsabilitat. Quan cada matí envies quatre-cents capullos com jo a la pista te la jugues molt... Ni el Marc [Coma] ni l’Etienne [Lavigne] dormen cada nit com voldrien. Quan comencen a sonar alarmes per tot arreu... estan cagats!

Quaranta anys de Dakar, deu a Sud-amèrica. Està tot inventat?

Després de vint-i-tres anys de Dakar encara segueixo aprenent coses cada dia. Aquesta és la gràcia. Després de tot aquest temps, aquesta cursa encara em sorprèn a tota hora. De vegades penso que el primer el vaig córrer ahir. Encara m’enrecordo de la presentació del meu primer, el 1995, amb l’Arcarons, al Muntanyà, i penso... hòstia!, encara hi ha coses interessants. Ara tot és diferent de quan anàvem a l’Àfrica. Però no perquè anem a un lloc diferent, sinó perquè el que és diferent és el món sencer.