Nadia Nadim: de fugir dels talibans a convertir-se en una estrella del futbol

BarcelonaLa guerra a l'Afganistan ha destrossat moltes esperances. Milers de persones, al llarg dels anys, s'han vist obligades a marxar de casa, a deixar la seva família i les seves amistats per salvar les seves vides. Moltes trien Europa com a destí, sense saber què els oferirà el futur, amb el somni de trobar seguretat. El camí que els espera serà feixuc, costós i incert. N'hi ha que no aconsegueixen arribar enlloc, d'altres es veuen obligades a tornar al seu país i n'hi ha que sí que assoleixen la manera de tornar a començar. Aquest últim és el cas de Nadia Nadim, futbolista de la selecció danesa i exjugadora del PSG i el Manchester City.

"Al final de la dècada dels 90, quan era una nena, els talibans van prendre Kabul, la capital, i van aconseguir el control del país. El meu pare, Rabani Kan, era general de l'Exèrcit Nacional Afganès i un home molt influent. Per això, la nostra família –jo, les meves quatre germanes i la meva mare– vivíem en un complex d'apartaments tancat prop d'on treballava. Ningú podia entrar o sortir sense passar per una comprovació de seguretat. Era com una bombolla on ens sentíem protegits", relata la futbolista en un article a The Players Tribune. L'any 2000 el seu pare va marxar de casa per reunir-se amb un dels ministres del govern, però no va tornar mai més.

"Durant molt de temps no tenia ni idea del que estava passant. Tenia només 12 anys. Quan la teva vida està en perill, ningú destina el temps a asseure's amb els nens i explicar-los les coses. Aviat vaig començar a veure el pànic en les cares de la gent: la meva mare, les meves ties... La vida del meu pare estava en perill. Aquest temor, aquesta incertesa, es va quedar amb mi durant molt de temps. Fins i tot anys després, quan vam saber que havia sigut executat, no creia que li hagués passat res", relata Nadim recordant el moment en què la seva vida va canviar per sempre.

Després de la desaparició del seu pare, la seva mare va prendre la decisió de fugir del país amb Londres com a destí. Primer va vendre dues cases, el cotxe i les joies i, amb els diners i totalment en secret, va preparar les seves filles per marxar. "No surtis. No ho expliquis a ningú. Si la gent se n'assabenta, estem en perill", li demanava la mare a la petita Nadia. Amb dues motxilles d'esport plenes de roba, en plena nit van pujar a un totterreny fins a Karachi, al Pakistan, on les esperava un apartament minúscul on amagar-se. Allà, el no res més absolut. Sense internet, telèfons ni contacte amb l'exterior, les notícies arribaven amb comptagotes. Després d'un primer intent frustrat, al mes d'arribar al país veí van poder continuar el seu viatge cap a Europa.

La incertesa era asfixiant

Amb uns nous passaports i vestides amb roba pakistanesa ("Sobre el paper, en aquell moment érem pakistaneses", recorda) es van encaminar a l'aeroport. "Saps a les pel·lícules, com en els Ocean's thirteen, en què tens un equip i tots entren caminant junts, i cap d'ells diu res, però tothom sap què està passant? És així. La gent de l'aeroport sap el que està passant, però ningú fa res perquè ha rebut molts diners per no fer-ho", relata Nadim, que va sortir en avió fins a Milà amb la seva mare i la seva germana.

A la ciutat italiana van anar directes a un apartament fosc i brut, amb finestres a nivell de terra. S'hi van passar dos dies sense moure's. Al tercer, un cotxe vell les va portar a un aparcament de camions, on les van fer córrer per entrar en un contenidor de càrrega. Van passar els dies i, immerses en la foscor i menjant i bevent l'indispensable per la falta de lavabo, van arribar a un descampat. El conductor va obrir la porta i les va obligar a sortir. Sense gaires explicacions va marxar i va deixar la família Nadim sola, sense saber si havien arribat al seu destí, vagant per la carretera.

No van tardar a adonar-se que havien arribat a Randers, una ciutat de Dinamarca. "Estàvem impressionades, però al final a ningú li va importar. «A la merda, estem segurs!», vam pensar. Vam trobar una comissaria. Allà un oficial va asseure's amb la meva mare per comprovar tota la nostra documentació", relata la futbolista. D'allà van marxar a Sandholm, la principal estació de recepció de sol·licitants d'asil de Dinamarca: els esperava un dur periple pels camps de refugiats. Van passar-se dos mesos al primer destí i després van ser traslladades a prop d'Aalborg, lluny de les lliteres apilades, amb habitacions pròpies i una cuina compartida. Un somni després de tot el que havien viscut en les últimes setmanes.

"El campament era segur i obert. Hi havia famílies, nens de la nostra edat. Passàvem els dies en una escola lingüística de nou a una i després ens reuníem en un petit camp d'herba, jugàvem a fet i amagar i també a futbol amb dues porteries que estaven destrossades", relata Nadim. Allà es va enamorar del futbol. Com a única via d'escapament per la realitat dura que li havia tocat viure, la pilota la feia evadir del món. Mentre esperaven la carta que segellaria el seu futur, Nadim va aprendre a driblar, a desmarcar-se i xutar. Set mesos després arribaria la decisió: "Podeu quedar-vos a Dinamarca". "I així és com va començar el meu nou capítol. Així és com vaig aconseguir la meva vida", diu.

Amb la pilota com a eix de la seva vida, Nadim va anar creixent. Com a eina integradora, el futbol la va anar salvant de les dificultats d'adaptar-se i la va conduir a un futur brillant com a estrella de grans clubs com el París Saint-Germain i el Manchester City. Ara Nadim llueix els colors del Racing Louisville FC, als Estats Units, però mai oblidarà del lloc d'on ve. "Algunes persones es pregunten per què els refugiats arriben al seu país. Aclarim això: ningú deixaria voluntàriament casa seva, els seus amics, els seus éssers estimats, per anar a algun lloc on poguessin no ser acceptats. Qui ho faria voluntàriament? Ningú! Es veuen obligats a fer-ho. Alguns fugen literalment de la guerra!"