L’última missió de l'escocès atrevit

BarcelonaAndy Murray no és un britànic convencional. Per començar, és escocès. Molt escocès: es va manifestar a favor de la independència en el referèndum que es va celebrar fa poc més d’un any. "No em va afavorir gens", recalca, que des de molt jove ja sap el preu que s'ha de pagar per dir el que pensa, encara que sigui en to de broma. Quan tenia 17 anys i ja havia guanyat l’obert dels Estats Units júnior, en una conversa distesa a la radio va dir que en el Mundial de futbol del 2006 volia que guanyés "qualsevol menys Anglaterra".

En aquest cas, la sinceritat li va jugar una mala passada i va pecar d’inexpert. Des d’aquell moment va decidir ser més tancat i esquerp, especialment amb els mitjans, que el van martiritzar amb dues preguntes –que el van perseguir durant anys– tan bon punt es va començar a consolidar en el circuit : "Quan guanyaràs un Gran Slam?" i "Podràs trencar la maledicció de Wimbledon?". Des del 1936, amb Fred Perry, cap tenista local alçava el títol de casa. Abans que Murray, Greg Rusedski i específicament Tim Henman van patir el pes de la pressió i la llosa de la història. A Murray no el va afectar tenísticament, sinó moralment.

"Em sentia com un perdedor", ha arribat a reconèixer després. No li servia ser el dos o el tres del món ni guanyar tornejos, sinó que el consumia més el desencant de topar –i caure– amb Federer, Djokovic i Nadal en les grans cites. Va perdre quatre finals abans de conquerir un Gran Slam, però l’última d’aquelles desfetes, a Wimbledon, el 2012, va canviar la perspectiva global i mediàtica d’Andy. En el discurs d’entrega de premis no va poder evitar les llàgrimes. Sinceres, per tota la frustració acumulada; emotives, per la ràbia d’una decepció tan personal com col·lectiva.

Aquella expressió sobtada de sentiments va fer que, d’alguna manera, es reconciliés amb el públic britànic. En general, crític amb ell per ser tan reservat, per la vella opinió sobre el Mundial i pel que pensa sobre la independència del seu país. Tanmateix, uns mesos després va triomfar a l’obert dels Estats Units i només un any més tard va tornar a la central de l’All England Club i va sortir-ne campió en derrotar Djokovic. Tothom, en aquell instant, es va rendir a les excel·lències d’un jugador fins aleshores escrutat i pressionat de manera excessiva, fins i tot injusta. Tant, que les sensacions després de guanyar Wimbledon van ser d’alliberament. "L’alegria va arribar uns dies després", recorda.

Una felicitat merescuda per tota la feina feta i per superar múltiples barreres temporals. Les del passat, amb la maledicció de la Gran Bretanya amb un esport que consideren obra seva, i les del present, dient el que pensa i trencant esquemes, com contractar a mitjans del 2014 una entrenadora –la francesa Mauresmo– per ser el primer gran jugador dirigit per una dona. Poc li importa què pensen els altres, però els seus compatriotes, sovint cruels per la manera com l’han tractat, el tornen a elevar a l’altura d’un autèntic heroi nacional. I ho fan perquè és un esportista que fa possible el que és gairebé impossible. Molts britànics han vist guanyar Wimbledon un dels seus quan ja pensaven que moririen sense veure-ho, i ara, sense imaginar-ho, poden reviure un altra fita impensable: disputar una final de la Copa Davis 37 anys més tard. I aspiren com a favorits a un títol que Gran Bretanya no fa seu des del 1936.

Amb Andy Murray, de 28 anys, tot és possible. Fins i tot que el Regne Unit es posi en mans d’un agosarat escocès que lluita per gestes esportives pel seu amor a l’esport, no a una bandera. Aquest divendres, en segon torn, debuta contra el belga Ruben Bemelmans, a qui hauria de superar amb certa comoditat. Tot i que Bèlgica hagi preparat una pista lenta, sobre terra i sota sostre. En el primer punt (13.30 h), el número u local, David Goffin, s’enfronta al dos britànic, Kyle Edmund.