El Mundial en què la millor jugadora no va voler ser-hi

Cap D’esportsEl Mundial de França arriba al final. Malgrat que els estadis molts cops no s’han omplert, les audiències de televisió han sigut un èxit. Mai s’havia parlat tant d’una competició en què el nivell de joc no deixa de millorar. En comparació amb les primeres edicions, la preparació física i el ritme de joc són superiors, les porteres cada cop són més efectives i la tècnica també va a més. Però el Mundial tampoc deixa de provocar debats. Hi ha qui defensa que s’ha inflat la bombolla parlant-ne massa, cuidant massa l’esport femení. Hi ha qui diu que la cita demostra que l’esport femení encara es cuida poc. I de debat en debat, s’avança.

El Mundial del 2019 sempre serà el torneig que es va disputar sense la millor jugadora del món, Ada Hegerberg. La davantera noruega de l’Olympique de Lió va renunciar a la selecció ja fa temps, després dels mals resultats a l’Eurocopa, argumentant que era una manera de queixar-se per la manca d’oportunitats de les dones futbolistes en un país on “la igualtat és una qüestió molt important, molt seriosa”. Malgrat que la selecció masculina fa anys que no brilla (el 1998 va viure la seva última gran generació, quan va arribar als vuitens d’un Mundial), la femenina cobrava menys i tenia accés a instal·lacions d’inferior qualitat. L’any 1995 Noruega va guanyar el Mundial. I el 2000, l’últim any en què la selecció masculina va arribar a una fase final (va caure a la fase de grups de l’Eurocopa), les dones van penjar-se l’or olímpic. Però les condicions de treball han sigut sempre tan diferents per a homes i dones que Hegerberg va dir prou el 2017.

Aquest any l’han intentat convèncer perquè jugués el Mundial, però ella ho tenia clar: no tornarà fins que vegi que s’ha avançat de veritat. Noruega es va convertir, juntament amb Dinamarca, en el primer estat en què les seleccions masculina i femenina cobraven el mateix, però va ser en part gràcies al gest de la selecció masculina, que va acceptar retallar-se el sou per igualar-lo al de les dones. “El debat no és pels diners, és per qui decideix les coses, és pel dia a dia. El gest de la selecció masculina va ser genial, demostra que parlen del tema, però és un problema molt més gros. Em fa mal no jugar amb Noruega. Ho enyoro. Però si acceptés seguir per patriotisme deixaria d’enviar un missatge sobre la societat en la qual vull viure”, ha explicat la davantera de l’Olympique de Lió. Hegerberg ha provocat debats de vegades encesos, com quan l’exjugador dels Estats Units Alexis Lalas, ara comentarista, la va acusar de “trair el seu país”. Hegerberg no va voler rebatre el que va ser internacional als Mundials de 1990 i 1994. En canvi, sí que ho va fer l’exportera de la selecció americana, Hope Solo, que va respondre a Lalas: “Hegerberg denuncia la manca d’oportunitats de les dones respecte dels homes. Per exemple, un jugador com tu, que no ha guanyat mai cap títol important, ara pot treballar a la televisió perquè crida molt i genera debat. En canvi, jugadores que van ser campiones del món només són convidades a la televisió de tant en tant. O si són guapes. Aquest és el debat”.

Hegerberg ha admès que una part d’ella mateixa li demanava ser al Mundial, poder jugar, poder competir, però ha afegit: “Amb la posició que tinc, en el fons, puc canviar més coses queixant-me que no pas fent bona cara”. Entre debat i debat, el Mundial de França ha demostrat que l’esport és un reflex de la societat: queda molt per fer i, fins i tot entre qu i comparteix objectius, es discrepa sobre la tàctica que cal seguir.