Tinc un amic argentí, el Lucho, que hores abans que el Brasil perdés contra Croàcia ja em va advertir sobre “el malefici del gat”, també conegut com “el malefici del profeta”, encara que ni ell mateix semblava acabar-s’ho de creure. En la prèvia del partit, abans que comencés la roda de premsa de Vinícius, un gat es va colar a la sala, es va asseure a la taula al costat dels micròfons amb la majestuositat que gasten els felins i va ser desallotjat a l’acte amb males maneres pel cap de premsa brasiler: el va agafar pel llom, estirant-li la pell, i el va deixar anar bruscament davant la sorpresa dels locals. A Qatar, com en tots els països de religió islàmica, els gats són venerats perquè el profeta Mahoma va prohibir la seva persecució i matança. Així que el gest del cap de premsa brasiler va ser interpretat, i no només pel meu amic, com un senyal de mal averany. De mufa, com diuen els argentins.
Les càbales, els rituals, les supersticions són comunes entre els aficionats al futbol. Sense anar més lluny, el Lucho va veure la dramàtica victòria de l’Argentina fent exactament el mateix que en els altres partits que ha jugat la seva selecció des que va caure en el debut davant l’Aràbia Saudita: portant els mateixos mitjons, a casa del seu amic Luis, a la qual arriba amb el temps just i no abans ni després, amb una ampolla de Fernet, una beguda alcohòlica fosca i amarga amb regust de pneumàtic, i enviant missatges de WhatsApp al mateix individu al descans.
El futbol continua sent enorme encara que es disputi a Qatar, que el nivell de joc general sigui mediocre i malgrat la falta de creativitat majoritària. I ho és per la passió, les emocions que genera. La falta de certeses suma, ens torna petits i insegurs i espantem l’ansietat creient que el que fem nosaltres és el que de veritat compta.
Després ja hi ha Messi i la seva genialitat que no caduca, Modric i la seva professionalitat i intel·ligència, la màgia de Mbappé, el talent de la davantera d’Anglaterra, la millor generació de Portugal, la disciplina defensiva del Marroc i la llibreta de Van Gaal. Hi són per acompanyar-nos en les nostres il·lusions i, encara que ells no ho sàpiguen, en realitat es despengen o continuen endavant perquè ens hem posat els mitjons que tocava. I per això també la semifinal no serà un Brasil-Argentina que donàvem per fet, perquè el futbol dicta les seves pròpies regles. I pel punyeter gat, esclar. Felicitats, Lucho.
