El Mundial de debò comença ara

BarcelonaDel Mundial de França 2019 se n'esperava molt. S'esperava tot –com vam escriure fa un mes– i ha anat avançant, dia rere dia i partit rere partit, amb una barreja d'emoció i exigència que no sempre han permès agafar perspectiva i fer balanç. El directe sempre absorbeix una atenció focalitzada que complica l'exercici de distància que cal per fer-se una composició més general. Només 24 hores després que els Estats Units es tornessin a coronar com a campiones, es poden revisar si els deures marcats s'han fet o no, però segueix sent massa d'hora per concloure si aquest serà el punt d'inflexió definitiu que es volia que fos. La pilota és ara a la teulada de federacions, redaccions periodístiques i equips tècnics, que són qui tindrà la responsabilitat de convertir França 2019 en el punt de partida d'una era absolutament professional del futbol femení. L'audiència s'ha mogut. Ara són ells els que han d'aprofitar l'embranzida.

Èxits d'audiència

Un dels primers objectius que tenia el Mundial era implicar el màxim de mitjans de comunicació possible i assolir uns nivells d'informació alts. Arribar a tot arreu. I ha complert. Les xifres de la FIFA parlen de mil milions d'espectadors, el doble que a Canadà 2015. A Espanya, Gol ha fet una cobertura exhaustiva del torneig, amb tots els partits retransmesos en obert i 150 hores de programació, amb espais d'anàlisi de prèvia i post, amb participació de jugadores, tècnics i experts. Les audiències van arribar a tenir un pic del 12,8% de quota de pantalla i una mitjana del 7% en els partits de 'la roja'. L'Espanya-Estats Units va ser l'esdeveniment més vist de la temporada per al canal, amb prop d'un milió i mig d'espectadors.

Les rondes finals, ja sense la vinculació emocional de la selecció espanyola, que havia quedat eliminada, també han atrapat molts espectadors. Ha sigut una tendència global, que s'ha aprofitat de la tirada que el Mundial ha tingut a la Xina, els Estats Units, el Brasil, el Regne Unit, Itàlia o Alemanya. "Molta gent ha sintonitzat per primer cop un partit de futbol femení i ha vist que és futbol. Tenim esportistes amb grans habilitats físiques, tècniques i tàctiques. Quina altra competició, a banda del Mundial, és capaç d'unir mil milions de persones d'aquesta manera?", valorava Gianni Infantino en la roda de premsa de cloenda del torneig. Als estadis, l'afluència de públic s'ha apropat al 75%.

Impactar i connectar depenia de l'espectacle que es veiés damunt la gespa, i aquest Mundial ha ofert una bona imatge futbolística. Partits igualats, emocionants i rics en matisos han satisfet les exigències del gran públic. Les seleccions menors, gràcies a les millores específiques en una demarcació com la porteria o en aspectes físics per resistir més minuts a alta intensitat, s'han apropat a les seleccions dominadores. Els casos d'Argentina, Xile o Sud-àfrica han sigut especialment inspiradors. La seleccionadora dels Estats Units, Jill Ellis, reconeix que la distància ('gap') amb les rivals s'ha reduït, però les nord-americanes continuen marcant la diferència a cop de mentalitat i cames. Les principals adversàries de les campiones van venir d'Europa, que va colar set dels vuit equips als quarts de final, una alerta que la FIFA ja ha recollit. “Hem de fer més per assegurar-nos que la bretxa entre Europa i la resta de continents no es faci més gran. Hem de canalitzar part de la inversió en el futbol base a tot el món. Hem d'invertir més en aquells territoris on encara no hi ha futbol femení, enlloc d'allà on ja existeix", deia Infantino.

En aquesta línia i per donar oportunitats a més seleccions arreu del planeta, la FIFA va anunciar que per a l'edició del 2023 possiblement s'ampliï la participació a 32 equips en lloc dels actuals 24. L'organisme espera poder crear ben aviat un Mundial de Clubs.

Espai de protesta

Canviar el món, elevar denúncies i constatar velles reivindicacions també ha sigut un dels motors de França 2019, que sobretot serà recordat per tres noms: Megan Rapinoe, Marta Vieira i Ada Hegerberg. En el cas de la nord-americana, perquè ha convertit el futbol femení en un espai de lluita contra les polítiques racistes i masclistes i en favor dels drets homosexuals (en confrontació directa amb el president nord-americà, Donald Trump). L'exemple de la brasilera ha de servir perquè les noves generacions no perdin l'esperit batallador de les que van arrencar amb un futbol femení totalment amateur i invisible, mentre que la situació de l'atacant noruega, absent per desavinences amb la seva Federació, ha posat de manifest la falta d'igualtat en determinats organismes. La protesta es va rematar a Lió, quan tot l'estadi va cridar "Equal pay" al final del partit per reclamar la mateixa remuneració per a les jugadores que per als jugadors. És el que va denunciar abans del campionat la selecció americana. De moment, l'únic segur és que la FIFA vol duplicar el premi monetari i la inversió en els pròxims anys.

El Mundial volia ser recordat i ho serà. França 2019 guardarà per sempre la celebració de Rapinoe, ja tan icònica com el top de Chastain, els rècords de Marta Vieira –màxima golejadora– o Formiga –jugadora amb més Mundials– i l'estrena del VAR. El Mundial volia canviar coses i, si s'aprofita l'embranzida, les canviarà.