Jorge Martínez 'Aspar': "No s'hi pot fer res, no és culpa de ningú que morin joves pilots"

BarcelonaEll és el mestre, el referent, el professor. Quan els pilots joves comencen al Mundial, tots volen passar per les mans de Jorge Martínez Aspar (Alzira, 1962). Aquest any ha sigut el més negre en dècades en el món del motociclisme: tres pilots (Jason Dupasquier –19 anys–, Hugo Millán –14 anys– i Dean Berta Viñales –15 anys–) han perdut la vida. El Mundial ha implantat mesures per intentar impedir aquestes desgràcies. Aspar, però, creu que tot i que són útils, el factor de risc d'anar sobre la moto sempre hi serà.

En què ha canviat el Mundial amb el covid?

— És complicat i difícil. La situació actual que estem vivint, amb el covid present, fa que des de diferents punts de vista es faci complicat estar al Mundial. Potser el que no és exageradament diferent són els entrenaments, però, per exemple viatjar, la gestió dels patrocinadors o moure's es fa difícil. Des d'un punt de vista econòmic també s'empitjora, ja que el fet de no portar patrocinadors, o el fet de viatjar amb tots els controls, al final et fastigueja.

Fa molts anys que ets al Mundial: aquest ha sigut el més diferent?

— Porto 37 anys al Campionat del Món i mai n'havia tingut un com el d'aquest any. Havia passat per inundacions, ciclons, terratrèmols... He viscut de tot, i em faltava una pandèmia per viure [riu]. Evidentment, és una experiència inoblidable, per desgràcia, i difícil de gestionar. A poc a poc ens hi hem anat adaptant.

En aquests més de 30 anys, la part més dura ha sigut estar lluny de la teva família? 

— Per sort tinc dues famílies: la de casa, amb la meva dona, les meves filles i la família, i la del pàdoc. Quasi passo més temps amb la meva família del Mundial que amb la meva família real. És un estil de vida al qual al final et vas adaptant. Ara, per exemple, quan arriba els mesos de desembre i gener i ja no viatges tant, ho trobes a faltar! Porto tants anys amb aquest estil de vida que hi estic totalment adaptat.

Tu, fora del Mundial de MotoGP, tens més equips i no pares de voltar pel món. 

— Les motos són la meva vida, la meva passió. És la manera que tinc de viure, i des que tenia 10 anyets que vaig començar a anar a les curses del poble a València. Quan vaig poder començar a córrer hi vaig pujar de seguida. Esportivament va anar molt bé i a partir de llavors ha sigut el meu estil de vida. Ara tinc cinc equips diferents en diverses competicions, i al final és una manera de ser. Jo ric quan sento molta gent que diu "El cap de setmana és per descansar i estar a casa"! Tota la vida he treballat més el caps de setmana que cap altre dia.

Des que vas baixar de la moto la teva vida ha passat per ensenyar als nous pilots. Aquest any ha sigut molt dur, amb la mort de tres pilots joves. Com s'afronta aquesta situació? 

— No hem d'oblidar mai que el motociclisme és un esport de risc. Tot i que els circuits cada cop són més segurs i els pilots i els equipaments també, segueix havent-hi risc. Es condueix a més de 200 km/h i hi ha una competitivitat bestial. Passen més de 15 pilots en un segon i es va en grup, tots enganxats. Si hi ha una caiguda d'un pilot i es queda a la pista, altres pilots que venen darrere hi impacten. És el gran inconvenient que té avui la velocitat. Però és una part del risc, i aquest any està sent molt dur i especial. En els últims 28 anys només hi havia hagut 7 morts. Aquest any n'hem tingut tres. És una xifra molt alta. Lamentablement no s'hi pot fer res, no és culpa de ningú, sinó que es tracta d'un esport de risc.

Creus que és inherent a aquest esport el perill que pot comportar morts? 

— Sí. Ara s'han pres més mesures, de les quals estic a favor. Augmentar l'edat dels pilots és una bona mesura. Com més jove s'és, més agressiu s'és i menys es pensa. Lamentablement, però, en molts accidents no és un problema de l'edat, sinó del fet que el pilot es queda a la pista després de l'accident i un altre pilot hi impacta. També crec que si hi ha menys pilots hi ha menys risc. El reglament del Mundial afavoreix una competitivitat enorme i moltíssima igualtat, i això provoca que fins a vint pilots estiguin competint en grup.

No hi ha manera d'evitar-ho? 

— Que hi hagi caigudes sempre passarà. Qui vol guanyar ha d'arriscar. Estem buscant igualtat i competitivitat amb les motos perquè guanyi el millor pilot, però crec que l'organització cada dia està millorant les mesures i la seguretat.

Tu vas ser pilot molts anys. ¿Com es puja a una moto quan t'acaben de dir que un company ha mort?

— Quan jo corria encara era més perillós. Els equipaments no eren els d'ara, els circuits eren molt menys segurs. És abismal, la diferència. Hi havia un risc molt més alt, i si analitzes una mica els accidents, eren molt pitjors. Quan un decideix ser pilot ha de ser conscient del risc que hi ha. És cert, però, que molts cops els pilots no pensem en el que està passant. Cadascú ha de sobreposar-se com pot a una situació tan complicada com aquesta. Jo quan corria sabia que hi havia un risc, i el que intentava era dominar aquest risc i trobar un punt d'estabilitat.