Álvaro Bautista: el pilot tossut que torna a somriure

Barcelona"Tot passa per alguna cosa", es repeteix Álvaro Bautista dia sí dia també. Quan es va veure sense lloc a la graella de MotoGP després de 18 anys picant pedra, no volia pensar que hauria de baixar de la moto. Però, com que tot passa per alguna cosa, les Superbikes li van picar a la porta. L'adrenalina i l'amor que li genera el motociclisme el va fer acceptar una proposta que en un inici no l'acabava de seduir. Era un pas a una categoria considerada menor, però el de Talavera de la Reina va posar per davant continuar dalt d'una moto. Ara, quatre campanyes després, s'ha proclamat campió del món de la categoria amb 37 anys, 16 temporades després de fer-ho a l'encara anomenada categoria de 125 cc.

"Aquest títol té gust d'orgull. Porto 20 anys a l'elit del motociclisme i estic treballant més i millor que mai. És un premi a la constància, a les ganes i l'esforç. Estic cada dia focalitzat en ser millor pilot, mai em dono per vençut. Després de 20 anys, que em podia quedar perfectament a casa amb la meva família, vull estar sobre la moto. No vinc a córrer per omplir la graella de sortida, soc aquí perquè vull donar el millor de mi. I si això és lluitar pel títol, endavant", reflexiona el pilot a l'ARA. "Álvaro, tio, mira! T'ho has treballat i ho has aconseguit. Has d'estar orgullós de tu mateix! Ningú t'ha regalat res i estàs cada dia entrenant per aquest moment", es repeteix un cop i un altre durant el dia a dia per mantenir sempre la concentració.

Sobre la moto, la sensació és addictiva i des que amb 3 anys i mig va pujar a una minimoto, no ha volgut despendre-se'n. "Les sensacions que tinc no les tinc enlloc més. M'ho passo bé, em dona molta adrenalina. Tinc un feeling quan vaig en moto que no es pot comparar amb res. Quan em vaig quedar sense lloc a MotoGP i em van oferir venir a Superbikes, ho vaig acceptar no perquè volgués venir a aquest campionat, sinó perquè volia seguir pilotant", confessa. Ara aquest pas que en un inici es plantejava com un retorcés ha acabat sent decisiu per aixecar el trofeu de campió del món. "Hi ha gent que no va confiar en mi, però tant me fa. Aquest trofeu, més que per fer callar boques, és una manera de compensar la gent que sempre ha cregut en mi. És una manera d'agrair-los-ho, ja que amb la seva confiança ho hem aconseguit. És tant meu com d'ells. Els altres no es mereixen ni que em recordi d'ells", recalca. És el segon espanyol, juntament amb Carlos Checa, que es proclama campió de Superbikes.

Quan va travessar la meta el cap de setmana passat al circuit de Mandalika (Tailàndia), el món li va caure a sobre. Felicitat i cansament, gairebé a parts iguals, el van envair en una celebració que recordarà tota la vida. "Estava exhaust! Va ser després de la cursa i estava esgotat. Entre la cursa en si, la tensió, l'adrenalina... Estàvem a 40 graus, amb 60 a l'asfalt. Estava molt content i abraçada per aquí, salt per allà i crits! [riu]. Em vaig canviar el mono per un de daurat! Ho vaig gaudir moltíssim. No aconsegueixes ser campió del món cada dia. Va ser una sensació d'alleujament i alhora d'adrenalina. Estava fet pols, però tornaria a repetir-ho sense dubtar", confessa.

Amb dues petites que l'esperen a casa, la vida s'ha tornat més calmada, confessa. Des que la Grace i la Gina van arribar a la seva vida, tot ha baixat de revolucions. "Com a pilot, el que et canvia quan ets pare és la son! [riu]. Em sento molt afortunat perquè en la meva carrera esportiva, sempre he sabut diferenciar la part professional de la part personal".