Àlex Palou: "Molts pilots canviarien el seu lloc a la Fórmula 1 pel meu a la Indy"

BarcelonaAmb només 24 anys ha fet història als Estats Units. Àlex Palou (Sant Antoni de Vilamajor, 1997) s'ha proclamat campió de la IndyCar. La competició de motor més autèntica dels Estats Units es va rendir al virtuosisme del català al volant i, per primer cop, va escriure al seu palmarès el nom d'un pilot de l'estat. La història d'Àlex Palou amb l'automobilisme és la prova que la insistència i tossudesa tenen premi. Amb només cinc anys, el jove pilot ja va agafar el volant del seu kart i, des de llavors, mai s'ha allunyat de les quatre rodes. Conscient que per triomfar a Europa fa falten més coses que talent, va marxar al Japó buscant oportunitats i d'allà va fer el salt a la Indy, competició que s'acaba d'adjudicar en la seva segona temporada.

Ara ja fa uns dies que et vas proclamar campió i la celebració ha sigut espectacular.

— Ha sigut molt guai. He pogut celebrar-ho amb la meva parella i alguna gent que porto sempre amb mi, i des que vam guanyar no hem parat de fer coses. Sempre sopant amb gent i celebrant-ho, així que molt content.

Ets conscient del que has aconseguit?

— Em va costar una mica. Des del dia que vam guanyar, no hem parat i no paro de parlar-ne. Crec que encara no he tingut el temps d'asseure'm amb mi mateix per pair tot el que hem fet aquest any i el que hem aconseguit. A poc a poc me'n vaig adonant i n'estic molt content i orgullós.

Ha sigut el premi a una gran temporada.

— No hem aconseguit el títol per sort, ho hem treballat tota la temporada. Ha sigut molt bona. Han sigut vuit podis, que són el 50% de les curses, i tres victòries. Ha sigut un títol treballat que no ha sigut gens fàcil.

Com va ser travessar la línia de meta sabent que eres el campió?

— Quan estava al cotxe només pensava en totes les coses bones. Feia tota la temporada que veia que era possible i aleshores et vas preparant. Estava molt content, junt amb el meu equip, que sense ells no seria res. Sabia que hi eren el meu pare i la meva parella per gaudir amb mi. Jo només cridava i ja està [riu].

A la tele només se't va sentir cridant quan va acabar la cursa!

— De fet, em va acabar fent molt mal el coll l'endemà [riu]. Va valdre molt la pena.

A més, la celebració va ser molt autèntica. D'on ve la tradició de menjar pollastre? 

— La trama del pollastre s'ha fet gran perquè estic a Amèrica i perquè als americans els agrada molt. Ho han fet molt gran ells. La cosa comença com una broma quan estem al Japó, amb el meu pare, on agafàvem pollastre arrebossat perquè al final és l'única cosa del menjar japonès que s'assembla al nostre. Va començar que després de les victòries anàvem a comprar-ne i aquí als EUA ho vaig seguir fent. Ho vaig penjar a Instagram i ara s'ha fet molt popular.

Vau celebrar el títol amb una limusina amb un pollastre i tot! 

— Sí! Vam agafar-la i vam anar per tota la ciutat a llocs de pollastre arrebossat. A més, ens van deixar portar-la per dins del circuit d'Indianapolis, i hi vam fer unes voltes. Jo crec que soc l'única persona que ha portat una limusina amb un pollastre dins del circuit [riu]. Jo no sabia que unsdels somnis que tenia era portar una limusina amb un pollastre dins d'un circuit! Se'ns n'ha anat una mica de les mans. Els americans viuen totes les celebracions de forma molt gran i a mi m'agrada molt. A vegades es passen, està clar.

Ara tens 24 anys i has aconseguit la IndyCar. ¿Ha sigut el premi a tota una vida d'esforços i recerca de solucions? 

— El camí que vam agafar no era el més ràpid ni el més recte ni el que la gent veia. N'hem creat un de nou. És una gran recompensa i és cert que ha arribat molt d'hora. Podria haver arribat quan tingués 32 i estigués al final de la meva carrera esportiva, i encara així estaria molt bé. Que arribi amb 24 et dona temps per fer moltes més coses, lluitar per més campionats i endur-te'n uns quants més.

I ara què? 

— No em sento obligat a seguir guanyant, però òbviament no és com aquest any, que érem nous en molts circuits. Tot i això, competir mai és fàcil. Sempre pot arribar algú de cop i volta, com nosaltres aquest any, i estar a un nivell més fort que tu. Ens obligarem a lluitar i estar al davant i a tenir oportunitats. A més, les 500 milles d'Indianapolis són un dels meus grans reptes, que aquest any se'ns van escapar. No em fa vertigen, però és cert que se m'obre la possibilitat d'anar per molts més títols, que al final és l'objectiu. Una cosa és ser campió una vegada, i està molt bé, però un cop ho tens si n'aconsegueixes més de tres, ja és com que passes a formar part de la història de l'automobilisme, i aquest és el meu objectiu.

Està clar que no et conformaràs. 

— Mai. Quan veus que és possible i quan veus totes les coses bones que comporta, no només a tu sinó també al teu voltant, és com que dius: «Va, fem-ho un altre cop».

Et veus fent el canvi a la Fórmula 1? 

— Fa molts anys que vaig aparcar la idea de la Fórmula 1 perquè sabia que era una cosa que no depenia només de mi. Calia tenir moltes coses al meu voltant: com poder polític, patrocinadors...

Diries que no a una oferta? 

— En el cas de tenir l'opció de fer el canvi, m'ho hauria de pensar molt bé. A mi el que m'agrada és guanyar i a la Fórmula 1 només hi ha dos equips que guanyen, i molts cops tan sols un. A mi al cap i a la fi m'agrada molt més estar a la Indy, fer ximpleries amb la limusina i passar-m'ho molt bé guanyant carreres i campionats que no pas sent el quinzè o el dotzè a la Fórmula 1. Sí que tens més likes a Insta, però res més. Jo crec que hi ha molts pilots que canviarien el seu lloc a la Fórmula 1 pel meu seient.