Laia Sanz: "La Laia Sanz nena no es creuria tot el que he aconseguit"

BarcelonaPoca gent pot dir-ho: 14 participacions al Dakar i 14 edicions acabades. Així és Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 1985). Una dona sempre competitiva. Convertida ja en un dels noms més importants del motor català, Sanz torna a les arenes saudites aquest gener en la quarta edició del Dakar en què participa amb un cotxe. Les primeres 11 va anar amb una moto i després va saltar al cotxe, on l'any passat ja va ser entre els 15 primers de la general. Tot i les seves fites (va ser 11 cops la millor dona en motos), Laia Sanz continua sense poder trobar un cotxe en un equip oficial, motiu pel qual ha de treballar fort per poder anar al Dakar. Res l'atura, però. Mai l'ha aturat res.

Quin és el secret per poder acabar el Dakar sempre?

— Una mica de sort [somriu]. Aquesta prova és molt dura i la sort juga un paper important. Suposo que la clau és fer com toca tot allò que depengui de tu. Fer la feina física i mental, ser freda quan toca... He vist companys patint accidents i caigudes. Així que no li perdo el respecte al Dakar. Em preocupa dosificar els neumàtics, evitar les punxades... Espero no trencar l'estadística, ja que he acabat i normalment amb bons resultats, quedant entre els 20 primers. Quan vam deixar de competir amb les motos per passar a competir amb cotxes va ser dur, però l'any passat crec que ja vam fer un pas endavant [va ser quinzena al general].

Ara ja tens experiència, més que la major part dels participants, amb aquestes 14 edicions...

— Jo em sento jove, encara. Suposo que el fet d'haver-hi participat per primer cop amb 24 anys ajuda. Hi porto mitja vida, anant-hi. El Dakar és part de la meva vida. Ara miro cap al passat i fa una mica de vertigen. Però com que pel mig he canviat les motos pels cotxes, també tinc la sensació d'haver començat de nou.

Quan no eres ni major d'edat, ja li vas dir al mític Jordi Arcarons que volies anar al Dakar. Llavors els homes et miraven amb cara de no entendre res, costava imaginar una dona acabant amb motos. Anys després el Jordi et va ajudar per debutar-hi. Quan mires al passat, què sents?

— El Dakar és part de la meva vida. Ara miro cap al passat i em sento orgullosa. Si la Laia Sanz nena veiés que he acabat 14 cops, que he acabat novena en motos, no s'ho creuria. A vegades cal mirar cap al teu passat per animar-te. El primer cop que hi vaig anar va ser a l'Amèrica del Sud, era diferent. També veig que cada cop tenim més dones, no només pilots. També enginyeres, a l'organització... És una cosa que s'agraeix, ha canviat l'ambient al bivac, tenim molt bon rotllo entre nosaltres i agrada veure cada cop més dones competitives al Dakar. També crec en el nivell dels pilots, les marques cada cop aposten més. Quan era nena jo somiava acabar al llac Rosa de Dakar, hauria estat bonic conèixer el Dakar africà. El Dakar sempre ha estat al meu cap.

¿Cansa ser sempre una pionera? ¿Haver d'obrir sempre camí, sense les ajudes que ara reben altres dones més joves?

— Desgasta, sí. A vegades cansa. Fàcil no ho ha estat, però t'omple d'orgull. Ara puc dir que vaig ser la dona amb el millor resultat en motos, ja que vaig ser novena, és increïble. A vegades cansa haver de treballar tan fort per tenir oportunitats. Des de fora potser sembla bonic, però no ho és. Al final, però, et dona una satisfacció molt gran veure que tu has ajudat altres dones obrint aquest camí. A vegades et trobes amb pares que et diuen que han tingut filles i els han posat el nom de Laia per mi i no m'ho crec, és molt bonic.

Com és possible que no formis part d'un equip oficial sent tan fiable? Què cal fer?

— Doncs suposo que soc on toca. És com un peix que es mossega la cua: si vols oportunitats has de tenir resultats. I per tenir bons resultats calen recursos. Jo haig de fer-ho tan bé com puc, perquè a vegades hi ha un punt de sort. Ser al lloc en el moment adequat. Espero que de mica en mica més dones entrin a equips oficials, ja que a la darrera prova d'Extreme E, competint amb els mateixos cotxes, es veia com moltes de les dones estàvem guanyant molts dels homes. És una mica el que va passar quan vaig començar amb les motos. Primer no em volien als equips oficials i al final vaig aconseguir-ho. Haver passat per aquí abans m'ajuda a portar-ho millor, ja que el pas a cotxes ha estat com tornar a començar. Hi ha, però, una diferència: els cotxes són més cars i requereixen més recursos. Crec que el que depenia de mi s'ha fet. He rodat fort, he estat la dona més ràpida en moltes carreres, soc fiable... cal esperar.

Aquest any has rodat menys que d'altres, oi?

— He fet el que he pogut. Si no ets en un equip oficial, la cosa costa. He fet l'Extreme Eque es va suspendre després de les primeres etapes i el ral·li de Granada el passat octubre. He fet el que he pogut... El que vol un pilot i el que fan els 40 primers classificats del Dakar és fer quilòmetres. Però bé, ja ho vaig viure amb motos i em vaig espavilar. Mai ho he tingut fàcil. És allò que et fa més fort i et prepara. Quan arribi l'oportunitat, estaré més que preparada.

Al Dakar veiem com homes com Carlos Sainz competeixen i guanyen amb 60. ¿Tens corda per estona?

— Sí, esclar! En motos és diferent, el cos ja no aguanta com abans, però amb els cotxes veig que puc estar-hi molts anys. No tinc clar això d'arribar als 60 com el Carlos, però si parlem de cotxes, encara soc molt jove. Em sento competitiva, amb ganes, així que seguirem treballant per anar al Dakar si el cos aguanta així.

Quin és l'objectiu aquest any?

— Arribo amb moltes ganes. L'any passat va anar bé, així que cal anar més lluny; conec el cotxe, amb el copilot Maurizio Gerini ja ens coneixem més... L'objectiu aquest any és intentar guanyar la categoria T1.2, la de dues rodes motrius, cosa que potser significaria ser entre els 20 primers en categoria absoluta de cotxes.