Joan Barreda: un boig enamorat del desert que no volia acomiadar-se així del Dakar

BarcelonaParticipar en el Dakar és una mostra d'amor i temeritat a parts iguals. El desert de l'Aràbia Saudita acull el ral·li més dur del món, on any rere any se citen els millors pilots per embarcar-se en una aventura única. Res és comparable al Dakar, que arriba a ser enlluernador. Són pocs els pilots que han surfejat per les dunes i no han quedat captivats per l'experiència. Es crea una comunió única, conseqüència de l'adrenalina, la por i l'aventura. Joan Barreda (Torreblanca, Plana Alta, 1983) coneix molt bé aquesta sensació. El tacte de la sorra, l'olor del desert, la duresa del fang... Aquest any havia de ser l'última edició en què disputaria la prova, i les ganes eren màximes. Volia marxar amb tots els honors i fent justícia a la seva brillant trajectòria. Però el Dakar, a més de majestuós, és cruel: després de l'accident que va patir dimarts no ha pogut prendre la sortida i ha hagut d'abandonar.

L'edició d'aquest any ha sigut un malson per a Barreda. El debut va anar bé, però va ser un miratge. El segon dia de competició va xocar contra una roca i va trencar-se el dit gros del peu. El dolor era insuportable i la mida del seu peu, inflat, es va multiplicar. Va haver de dormir amb una bossa de gel lligada al peu i quan es va despertar per disputar la tercera etapa la bota no li entrava. Va haver d'agafar-ne una d'un número més gran. El tercer dia el va completar amb ràfegues de dolor i el quart va ser la gran festa. Va deixar tothom bocabadat quan es va imposar en la quarta especial amb el dit trencat. Semblava que la sort tornava a somriure-li. Però res més lluny de la realitat. En la cinquena etapa va tornar a néixer. La KTM de Toby Price, que el seguia de prop en una zona de matolls i sorra, el va envestir per darrere i li va passar per sobre del cap amb la roda davantera. El castellonenc va perdre la consciència durant uns minuts, però va poder finalitzar l'etapa miraculosament.

“Veient-ho amb perspectiva, he tingut molta sort, el casc està destrossat”, va explicar un cop que va arribar al bivac. Després de l'ensurt, les següents dues etapes van passar sense contratemps, però la vuitena i la novena van ser fatals. El vuitè dia, en plena cursa, el pilot va sortir disparat de la seva Honda fent una tombarella a l'aire que va despertar tots els mals acumulats durant la primera setmana del Dakar. Però amb la jornada de descans i les energies i forces renovades, la novena etapa havia de ser un punt i a part per a Barreda. Una setmana i una oportunitat nova, però els vells costums van acabar per sentenciar el 13è Dakar del pilot de Torreblanca.

Només començar la jornada, en el quilòmetre 16, anava per terra i es feia mal a l'esquena. Les assistències mèdiques del Dakar el van immobilitzar i el van traslladar en helicòpter a l'hospital. Des d'allà es van certificar les pitjors notícies: tenia la vèrtebra L2 trencada i havia d'abandonar el Dakar. "Sortíem a l'especial amb la motivació d'anar a buscar la carrera. Estàvem ben posicionats i era una etapa per intentar aprofitar-la. Però el desert no perdona. Ho hem intentat”, deia a Instagram hores després de l'accident.

Barreda s'ha resistit a abandonar el Dakar en totes les edicions on ha pres mal (que han sigut moltes). Sense anar més lluny, l'any passat va acabar el ral·li més dur del món amb la clavícula trencada després d'un accident en la cinquena etapa. Ell és tossut de mena, irreverent i inconformista. Ha estat tretze vegades a la línia de sortida del Dakar i l'ha acabat en set edicions. És el pilot espanyol amb més victòries d'etapa en la història del ral·li i no ha abandonat mai sense lluitar, sense sobreposar-se al dolor físic i al soroll mental de les seves caigudes. I aquest any, el que haurà estat el del seu adeu no ha acabat com ell volia. Per això potser no serà l'últim cop que el veurem solcar les dunes.