"He guanyat el Dakar, però ara estic sense equip i a final de mes s'ha d'omplir la nevera"

BarcelonaFa pocs dies que Oriol Mena (Canyamars, Maresme, 1987) ha tornat a casa. Aquestes darreres hores han sigut esbojarrades: entrevistes, trucades, visites... Però el més important ha sigut recuperar el temps perdut. "Jo vaig marxar al Dakar quan la meva filla gatejava. Ara he tornat i ja camina", confessa a l'ARA. Del Dakar, però, ha tornat amb un somriure d'orella a orella i el trofeu de campió, que ja ha posat al despatx. El copilot s'ha coronat en la categoria de buguis acompanyat del pilot més jove de la història del ral·li més dur del món a aconseguir el trofeu, el polonès de 18 anys Eryk Goczal. La fita és històrica, però la realitat és agredolça: està sense equip per a la resta d'any.

"Soc una persona a qui li agraden els reptes i molt competitiva. I en un món que està canviant de mica en mica i cada dia costa més tenir-lo com a modus vivendi. Ara mateix jo estic lliure. L'Eryk vol acabar la carrera universitària i no vol continuar competint al Mundial. Anem líders i l'altre dia vaig estar amb ell i em va dir que ara vol parar", explica. El pilot polonès, que va fer els 18 el novembre passat i ja ha guanyat el seu primer Dakar, ha decidit no tornar a competir fins al setembre com a mínim, una situació inviable per a Mena. "Quan busques un projecte, vols que sigui per als 365 dies de l'any i amb unes cinc o sis curses. Però quan falla i el teu pilot decideix que vol acabar la carrera [universitària], ara soc jo qui ha de trobar un altre pilot amb qui encaixi, em senti a gust i amb el qual pugui viure d'això. La meva dona em diu: «Has guanyat el Dakar i no estàs content!» Sí que ho estic, però també estic sense equip i a final de mes arriba la hipoteca, la factura de l'escola bressol i s'ha d'omplir la nevera", confessa.

Aquests dies lluny de casa s'han fet llargs. L'aventura al Dakar ha sigut immensa, però perdre's moments amb la seva família s'ha fet dur. "Cada dia fèiem videotrucades, però estem lluny, al cap i a la fi. No és el mateix –explica Mena–. Quan estàvem fent enllaços entre etapes per carretera i havia rebut una foto de la meva filla, me la quedava mirant cinc minuts embadalit. Com a pare, què t'haig de dir".

De les dues rodes al bugui

La vida de l'Oriol i la Marta, la seva dona, va fer un gir de 180 graus fa 14 mesos. La Clàudia va arribar al món i les seves prioritats van canviar del tot. Ell era un dels pilots consolidats d'enduro a l'Estat i havia competit dos anys al Dakar amb la moto, però quan va veure la cara de la seva petita es va adonar que el risc era excessiu i innecessari. "Em va costar acceptar i renunciar a competir en moto. El detonant principal va ser el naixement de la meva filla. Córrer en moto comporta un risc molt gran: per estar al davant has de córrer molt. Fins al moment en què no vaig tenir la meva filla en braços, veia que a la meva dona li anava creixent la panxa i anaven passant els dies. En el moment en què vaig agafar-la, em vaig adonar de la responsabilitat que tenim com a pares. Em va fer un tomb la vida, ja no només a nivell esportiu, sinó en general. Va ser el detonant per dir fins aquí i posar punt final", explica.

Un cop va deixar-ho, la seva idea no era ser copilot, però l'oportunitat es va presentar i va acceptar el repte. "Soc una persona a qui li agrada anar a la meva i fer-m'ho tot jo, i quan vas dins d'un vehicle és un 50% cadascú. No és fàcil trobar la teva mitja taronja, per dir-ho d'alguna manera, amb qui compartir aquest tipus d'aventures i més sota la pressió d'una competició on tots volem guanyar", explica. Aquest sacrifici s'afronta millor si al vol de tornada portes el trofeu, això sí. "Per a nosaltres, ser segons ja era guanyar. No ens ho esperàvem: estàvem celebrant la segona posició quan ens van dir que havíem guanyat el Dakar", explica somrient.

El triomf de l'Oriol i l'Eryk és d'aquells dignes d'una pel·lícula de Hollywood. Segons en la general, van aconseguir arribar primers en la darrera etapa, però sense retallar prou temps per pispar-li el liderat a la parella que apuntava a aixecar el trofeu. A la meta, les llàgrimes eren d'emoció: el segon lloc en un debut al Dakar era un resultat més que bo. De sobte, Dani Oliveras, un altre pilot català en cursa, va comentar a l'Oriol que els seus rivals directes estaven aturats a 10 quilòmetres de l'arribada amb una avaria. Sense internet per consultar els temps, es van posar a fer càlculs i és quan es van adonar que eren els nous campions del Dakar. No s'ho podien creure. "En aquell moment, em punxen i no em treuen sang!"