Gerard Farrés: “Em van donar l’ordre de deixar-me guanyar amb llàgrimes als ulls”

ManlleuQuan els valors i el compromís van al davant de la competència i la victòria, passen fites com la de Gerard Farrés (Manresa, 1979). El pilot català arribava primer en la general en l'última etapa del Dakar i ho tenia tot de cara per endur-se el seu primer triomf en la cursa més dura del món. Des de fora, semblava que per fi podria complir el seu somni, però ell va decidir complir la seva paraula i deixar guanyar el seu company després de rebre les ordres d'equip. Ell s'havia sumat al projecte de South Racing per ajudar Austin Jones a guanyar i, durant els cinc minuts que va estar parat davant la línia de meta, no es va replantejar el seu compromís amb aquells que havien apostat per ell.

Ja fa unes setmanes que heu tornat. Quines sensacions tens ara que tot s'ha acabat? 

— D'una satisfacció enorme, sobretot perquè mesos enrere no sabia si podria anar al Dakar. Vaig poder participar-hi com a gregari per ajudar els meus companys i ara em veig havent guanyat una etapa, havent liderat el ral·li i hem acabat fent segons. El fet d'estar allà et fa aprendre molt i n'he gaudit moltíssim. Hem passat de no competir a fer el que hem fet, estic molt feliç. 

La fortalesa mental per afrontar aquells sacrificis ha de ser enorme.

— Porto vint anys treballant amb psicòlegs, i vam haver de reforçar molt aquesta feina; sobretot pel Diego Ortega [el seu copilot] quan vam estar allà. Ell no estava acostumat a aquestes situacions: ell no havia guanyat mai una victòria d'etapa, ni havia liderat i no s'havia vist rebent ordres d'equip. És una tasca que s'havia de fer i cada dia, quan acabàvem l'etapa, trucàvem al nostre psicòleg. Els valors de cada persona són molt importants i el Diego i jo compartim el del compromís i el treball en equip. En cap moment em vaig plantejar no obeir les ordres que se'ns donaven. Vull créixer i sempre he sigut una persona molt poc egoista. He pensat més en l'equip i en poder créixer. Òbviament, tinc el somni de guanyar el Dakar i quan el tens tan a prop xoca, però si tens molt clara la teva base de valors, ho has d'assumir. 

¿No has tingut cap pensament de desobeir i guanyar el Dakar? 

— Hi ha el dimoni i l'angelet. El dimoni et diu que li fotis gas, però l'angelet et recorda que cal ser agraïts. Scott Abraham [propietari de South Racing] em va donar l'oportunitat de tornar a competir al Dakar. Fa uns mesos no anava a participar-hi i he acabat competint amb el millor cotxe. És bo sempre mirar enrere perquè, si no, seria molt fàcil tirar pel dret. 

Vas tenir opcions reals de guanyar el Dakar des del començament.  

— Tot es va anar posicionant bé des d'un principi. Treballàvem per l'equip i eren quatre cotxes, però dos van quedar fora de combat per problemes i llavors vam veure que només teníem un pilot davant. Que el nostre company anés primer volia dir que si nosaltres anàvem tan ràpid com ell, seríem allà. Tot s'anava alineant. El fet de guanyar l'etapa i estar sempre entre els tres o quatre primers ens feia veure les nostres possibilitats. No de guanyar, perquè dins meu no ho volia veure, però sí per estar al podi. 

Quan et veus líder de la general què penses? 

— D'una banda, dic: "Merda!" [riu]. Jo recordo que estàvem esperant el nostre company d'equip que anava primer en la general però que havia sortit per darrere i vam veure que, com que tardaven, ens estàvem posant líders. Amb el Diego ens vam mirar i vam dir: "¡Vaya problemón!" Al final hi havia tensió, era molt important que guanyés l'Austin Jones. Jo havia donat la meva paraula a ell i a l'equip que l'ajudaria. A mitja etapa, en un refueling en què tenim 20 min per posar gasolina, ell va venir i va mirar el meu GPS i va veure que jo era davant d'ell. Es va posar molt nerviós i el vaig tranquil·litzar: "Jo estic defensant el meu podi, no lluitant contra tu". 

La realitat és que tu no pots controlar que ell tingui problemes mecànics i es quedi parat. 

— Totalment. L'equip el que no volia era arriscar que no guanyés ni ell ni tampoc ho fes jo. No era gens fàcil, però ho vam portar bé. Teníem molt clar quin era el nostre rol i fins on podíem arribar. Vam treballar amb una molt bona comunicació i amb el nostre compromís que veníem a ajudar l'Austin. 

Tu arribes a l'última etapa líder de la general, amb tot de cara per guanyar. Quan i qui et dona l'ordre de deixar-te guanyar? 

— Cada matí em llevava i anava a veure el cap d'equip i ell m'explicava què necessitaven de nosaltres. Sobretot perquè a vegades en les ordres d'equip, si no hi ha una bona comunicació, poden passar coses, i això jo no ho volia pas. Aquell dia vam parlar i em va dir que fèiem l'enllaç de 300 quilòmetres i ell seria allà per dir-me què havia de fer. Quan arribàvem em diu: "Creiem que si vas a un ritme conservador, no per anar a guanyar l'etapa, i et pares cinc minuts, no perdràs el segon lloc perquè tens un marge de 15 minuts". 

Com van ser aquells cincs minuts quiets? 

— Es van fer molt durs. Vaig intentar no pensar i no donar-hi voltes per no desenforcar-nos de l'objectiu. Li vaig dir al Diego que baixés del cotxe, i jo comptava: un, dos, tres... Anava mirant el rellotge. Al quatre va tornar a pujar al cotxe i vam entrar a meta. Quan vam travessar-la ens vam posar a plorar, no de ràbia ni d'haver perdut el primer lloc, simplement d'haver fet la feina. Era una alegria immensa ser al podi. Encara que tingui moltes ganes de guanyar el Dakar, no soc tan egoista per trencar la meva paraula o les ordres d'equip. Crec que tenim uns valors que valen molt més i aquests han sigut més forts que l'egoisme de guanyar una carrera que sempre he somiat guanyar. Era només donar gas i era nostre, és cert, però espero que això ens ajudi de cara al nostre futur. 

Què et diuen des de l'equip quan travesses la línia de meta?

— Jo em dec a l'Scott. Ell cada dia que em donava les ordres, sobretot els tres últims dies que estàvem liderant la general, me les deia amb els ulls plorosos. Ell estava entre l'espasa i la paret. Al cap i a la fi, defensa una marca i per als EUA era molt important que guanyés un pilot nord-americà, per les vendes i pels espònsors, però era conscient que jo no podria complir el meu somni pel que ell em demanava. Amb la mirada i el to de veu em va demostrar molt respecte. Quan vam arribar a meta em va abraçar fort i em va dir: "Gerard, ja tens els Dakar del 2023". Amb les dificultats que he tingut aquest any per anar-hi, que ell em digués això abans que arribés l'Austin i estigués assegurada la seva victòria, va ser especial. Ell sabia que jo havia fet tot el que m'havia dit, que havia complert la meva paraula. 

¿Creus que dubtaven que ho fessis? 

— Espero que no. El dia que l'Austin em va veure amb el GPS que anava més avançat, és cert que es va mostrar preocupat. Jo el vaig mirar als ulls i li vaig donar la meva paraula. És el més important que tinc. Quan vaig arribar a meta li vaig recordar que no li havia fallat.