Laia Sanz: "Una dona amb un cotxe competitiu té més opcions de guanyar el Dakar que amb una moto"

BarcelonaLes primeres vegades sempre porten nervis. Tornar al Dakar, però aquest cop sobre les quatre rodes, no era tasca senzilla. La Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 1985) ho ha aconseguit i amb nota.

Com ha sigut acabar el Dakar amb cotxe?

— Estic molt contenta. No buscàvem un bon resultat, però tot ha estat positiu. N'hem après molt, que era el principal objectiu, i ens ho hem passat molt bé. Hem vist que podem estar molt més a davant, crec que tenim ritme per aconseguir-ho tot i la desigualtat entre cotxes. No hem tingut gaires problemes, així que podem estar contents.

Què és el que més valores, la part de pilot o la part personal d'haver-te estrenat en una nova categoria?

— És com la sensació del primer any, que era una experiència esportiva i personal d'haver complert un somni. He tingut sensacions semblants al meu primer Dakar, ho he compartit amb una altra persona i no sabia si ho portaria bé, però amb el Maurizio ens ho hem passat molt bé. A part de saber que tenia un gran copilot al costat, tenia una gran persona amb qui compartir coses i parlar, i també m'emporto això.

Abans havies d'interpretar tu sola la ruta i ara t'havies de coordinar amb el teu copilot. Com ha sigut?

— Hi ha hagut moments de dubte. Costa confiar en algú quan estàs acostumada a fer-ho tot sola, però al final hem confiat molt en l'altre. En moments de dubte, es feia estrany perquè estava acostumada a solucionar-ho jo, però crec que ho hem portat força bé.

Creus que has après a cedir part de la responsabilitat en aquest sentit?

— Sí, i al Dakar això és el 50% de la feina. No es dona prou valor a la navegació i al paper dels copilots. Ha d'haver-hi bona coordinació i compenetració per anar el més ràpid possible.

Com t'has sentit al volant?

— Anava amb la incògnita i amb cert respecte per les dunes. En moto és un terreny que m'agrada molt i m'ho passo bé, però en cotxe, si t'enganxes en una duna perds una hora. Algun dia no arribàvem a pujar bé les dunes i havíem d'intentar-ho més d'un cop. Evitar que t'hi encallis et genera estrès, però al final va ser on ens anava millor, potser per haver conegut el terreny amb les motos. Aquesta experiència ens donava una mica més de calma. Sabíem que es tracta d'una cursa en el qual no has de perdre la paciència i això ens va ajudar.

La gestió dels ordres de sortida us va perjudicar molt. Ho vau gestionar?

— És com si els 30 primers cotxes van a les rondes sense trànsit, arriben a casa en una hora i a tu et toca sortir quan hi ha trànsit. Havíem fet un gran esforç per arribar allà i ens feien sortir des del darrere, fins i tot un dia vam sortir en la posició 112. En la segona setmana hi van posar seny i ens van fer sortir bé, però si durant la primera setmana haguéssim tingut un ordre de sortida normal, hauríem estat entre els 20 primers. Un ordre de sortida així t'afecta molt en la manera com afrontes l'etapa, hi havia dies que perdíem temps perquè la pista estava lenta i havíem d'avançar els camions. Hem de veure-hi la part positiva i tenir en compte que tot això forma part del procés d'aprenentatge.

Com ho vau traslladar a l'organització?

— Ens vam queixar molt, perquè era molt evident la diferència entre els que havien pagat i els que no. Hi havia gent prioritària que era més lenta que nosaltres i això desvirtua la cursa. Ara, amb la FIA, cada etapa puntua per al Mundial, i això va en contra de l'esperit del Dakar. No és just estar lluitant a l'etapa en desigualtat de condicions i això s'hauria de canviar.

Com has notat el perill dins del cotxe respecte al que notaves amb la moto?

— És molt diferent. Amb la moto tenies la sensació de perill molt més present, saps que potser et pots morir. A Sud-amèrica no m'havia passat tant, però a l'Aràbia Saudita sortia amb por i no ho gaudia. Aquest any tenia més por de destrossar el cotxe que de fer-me mal. En aquest sentit, he disfrutat molt respecte als últims anys. Evidentment que et pots fer mal, però si tens una mica de cap, és molt més difícil fer-te mal. Per una altra banda, et suposa més estrès de no tenir una punxada que no pas amb la moto. He sortit una mica de la zona de confort i també ha suposat un repte diferent.

Quina diferència hi ha entre la Laia Sanz que va sortir el primer dia i la que va arribar a la meta en l'última etapa?

— Tant el Maurizio com jo som molt millors i coneixem més la cursa. Li deia que tant de bo comencés ara el Dakar, però amb els ordres de sortida normals. Ho hauríem fet molt millor i això ens fa ser positius de cara al futur. Si en els anys propers tenim un cotxe amb roda gran, ho podrem fer molt millor.

L'objectiu és guanyar el Dakar?

— No és el meu objectiu, però s'ha de somiar una mica. L'objectiu és estar més endavant. Amb la moto no vaig començar pensant en ser de les primeres, però el que m'agradaria és intentar fer el Dakar amb un cotxe competitiu per veure realment fins on puc arribar.

Creus que els cotxes igualen més homes i dones?

— Totalment, en motos és molt més dur i hi ha una diferència física important. En cotxe es tracta d'una cursa més tècnica, i físicament en podria fer un altre, mentre que en motos arribava a les últimes etapes amb ganes d'acabar. En cotxes també et canses, però és un desgast més mental. Una dona amb un cotxe competitiu pot tenir més opcions de guanyar que en moto.

Ha valgut la pena fer el salt?

— No me'n penedeixo. En certes parts he trobat a faltar la moto, però he vist que era el que havia de fer. En un Dakar a Sud-amèrica m'hauria costat més deixar la moto, però aquí, que és més ràpid, ha valgut la pena. M'he complicat una mica la vida, perquè no tenia la necessitat de canviar, però ja ho vaig fer quan vaig canviar el Trial pel Rally. Si no ho hagués fet, no hauria aconseguit el que he aconseguit.

El Dakar segueix sent l'objectiu de cara a l'any vinent, però què faràs durant la temporada?

— L'objectiu és l'Extreme E, on crec que podré ajudar molt més l'equip i serem més competitius. Segurament aquest any faré menys coses que l'any passat i alguna serà en moto, perquè no deixo de ser motorista de cop. Hem de saber encaixar els calendaris i abaixar el ritme per gaudir més de les competicions que faci. M'agradaria tenir més temps per preparar bé els projectes i no és fàcil compaginar-ho tot. Ara tinc clar el que vull, però no és fàcil. Al Dakar necessitarem un cotxe competitiu i això suposarà treballar molt.