Isidre Esteve: "El meu cap pensa com si no anés en cadira de rodes i després no puc fer allò que he decidit"

BarcelonaIsidre Esteve (Oliana, 1972) és dels pocs pilots que acaba les etapes del Dakar amb mal de mans. Per a ell és normal, però per a la resta de pilots, no. Ell, des que va en cadira de rodes, té tots els comandaments a les mans i després de centenars de quilòmetres la càrrega física és enorme. Encara li costa pair la seva condició: forma part del seu dia a dia, però no ho recorda ni ho té present. Després d'acabar el 18è Dakar, Esteve atén l'ARA, com sempre, amb un somriure d'orella a orella.

El Dakar és la cita per excel·lència del món de motor, però què significa per a tu?

— El Dakar és la cursa de la meva vida. Encara que vagi amb cadira de rodes, que de vegades me n'oblido, estic en un entorn que és el clar exemple del que és l'esport inclusiu. El Dakar és la normalitat absoluta de la situació que visc. 

Aquest any ha sigut especialment cruel amb els pilots.

— Ha estat una edició en què la meitat dels participants no han acabat. El Dakar és molt complicat i dur i en les meves condicions, ho és més; encara que no en parlem gaire i a mi no m'agradi parlar-ne. Tenim un equip genial i gràcies també a la Lidia, la meva dona. Si no jo no estaria allà ni faria el que faig i com ho faig sense ella. 

La cadira de rodes condiciona molt, és clar. ¿Una de les parts boniques del Dakar és que no fa distincions?

— He d'agrair a l'organització que hagi tingut totes les circumstàncies molt presents i que ens permeti ser-hi en igualtat de condicions que la resta. Als campaments hi ha lavabos adaptats i només arribar ens en donen les claus, per exemple. Saben que tenim unes dificultats afegides i ho tenen molt en compte. 

Que la prova més dura del món creï un espai amb igualtat de condicions no ha de ser fàcil.

— Al Dakar oblido que porto cadira de rodes. Mai s'ha parlat que nosaltres, amb la nostra discapacitat, haguem de tenir una bonificació. Que quan es punxa una roda baixa només el copilot a canviar-la i els altres baixen dos? Ningú s'ha plantejat si això afecta, però nosaltres tampoc! Agraïm que sigui d'aquesta manera. És una prova extrema, enmig del desert, ens quedem a passar la nit allà... I no passa res. El copilot m'agafa i em treu del cotxe i jo surto i ajudo. Hem adaptat el nostre entorn a les necessitats de cadascú, així que hi podem anar tots. 

Fa molts anys que corres al Dakar. Com has canviat tu com a pilot i com a persona aquests anys?

— Jo tinc un problema: el meu físic ha canviat, però el meu cap no. Moltes vegades, el meu cap pensa com si jo no tingués el que tinc i després em trobo que no puc fer allò que he decidit fer i de la forma que ho havia decidit fer. Cada cop em passa menys, però a vegades encara em passa. Moltes vegades m'adono que vaig en cadira de rodes quan veig una persona que hi va. Mentre no ho veig, a mi no m'ho sembla.

Ets feliç?

— Molt, de poder continuar fent allò que vull fer de la forma que puc fer-ho. No des de la que voldria. Ja no penso com faria això si no m'hagués passat el que em va passar. Jo faig el que faig com ho faig i com puc. Un dia deixaré de córrer i seré el director de l'equip. M'agrada cuidar la gent. 

¿Per anar al Dakar s'ha d'estar fet d'una altra pasta?

— El Dakar és una cursa especial perquè és una cursa de l'elit del món de la competició, però la diferència amb d'altres com F1 o MotoGP és que aquí també hi corren pilots amateurs. En una mateixa taula hi ha Carlos Sainz, Sébastien Loeb, jo i una persona que no coneix ningú, però també està allà competint. Han estat capaços d'encabir en una mateixa cursa amb les mateixes dificultats, les mateixes regles i el mateix recorregut el pilot professional, l'amateur, el que té una discapacitat i el que vol viure el repte de la seva vida. Quan el Dakar s'acaba, hi ha molta gent que està contenta. Això no passa en cap altra competició. 

¿Trobes a faltar el Dakar original, el que travessava l'Àfrica?  

— Això és un tema de nostàlgia, de màgia. Esclar que tots voldríem tornar enrere en segons quins aspectes de la vida, però el món avança d'una manera trepidant. Tots plegats tenim memòria selectiva. Quan recordem el Dakar de l'Àfrica, només recordem el millor. Corríem en unes condicions en què, des de l'òptica d'ara, hi havia molta inseguretat. Tu sorties a una etapa de 800 quilòmetres a Mauritània o Mali, que no estaven en comunicació amb ningú. Quan et passava alguna cosa, resaves perquè algú et trobés. Quan tenies una caiguda en moto i quedaves inconscient, no podies activar la balisa perquè et trobessin. Ningú no sabia res. Ara hi ha un control absolut de la cursa. Amb aquest control hem perdut la màgia d'abans, però el necessitem. 

És crucial l'equip per poder competir al Dakar.

— És molt important sigui quin sigui el teu objectiu. Quan és guanyar, sense un equip molt professional i que treballi de forma comuna, és impossible aconseguir-ho. Als equips que no són professionals com el nostre, la qualitat humana té més importància. Hi ha detalls que es poden fer o no, però si es fan la gent està més còmoda, segura i contenta. Sempre explico aquesta situació: tu fas una etapa on plou tot el dia i el cotxe està brut, ple de fang i fa fred. Arribes a la zona d'assistència quan arriba la nit. El cotxe s'ha d'arreglar per demà i hi ha tres mecànics que es posen impermeables i roba tèrmica i treballen tota la nit plovent. Tu t'aixeques de matinada i el cotxe està impecable. Perquè això funcioni, la gent ha d'estar contenta, tenir cafè calent i han de sentir que algú els cuida. Si no, les coses no es fan amb el mateix carinyo. 

Si hi ha una persona amb qui passes moltes hores és amb el Chema, el teu copilot. Com es fa per evitar moments de tensió?

— Sent bones persones. És importantíssim! S'ha de ser sempre constructiu. Com que he anat molts anys en moto, sé el que és navegar i com és de difícil. No és veritat que la gent parlant s'entén, s'ha de parlar bé.