Toni Bou: “Vaig anar a viure a Andorra, és un dels pocs països en què es pot practicar trial”

BarcelonaToni Bou (Piera, 1986) acumula 20 títols de campió del món de trial entre el Mundial a l’aire lliure i en pista coberta. Tot i això, passeja amb relativa calma pels carrers pròxims a la redacció de l’ARA empenyent la moto. Malgrat que li agrada passar desapercebut, atén amb un somriure a la cara els aficionats que el reconeixen i li demanen que els signi un autògraf o que es faci una foto amb ells. “Forma part de la feina”, diu rient.

Aquest any fas 30 anys, i ja has sumat 20 títols, no sé si algú més pot dir-ho!

[Riu] La veritat és que ha anat molt bé la cosa, més del que m’hauria imaginat mai. Estic supercontent.

Fan por els que pugen? T’ho pregunto perquè segurament algú va tenir por de tu quan vas arribar al Mundial!

Sempre vas controlant, crec que ara hi ha algun jove que va molt fort. La meva bèstia negra crec que la tinc a dins de l’equip, perquè el Jaime Busto és un pilot molt potent i té un futur increïble. El controlo, però és llei de vida i algun dia passarà. Crec que el Jaime és el més perillós ara per a mi. És el que puja amb més regularitat i amb més qualitat.

Què t’ha aportat el trial a tu?

Ha sigut la meva vida, m’ha aportat moltes coses. Viatjar, conèixer món, fer amistat amb gent de països diferents. És una experiència vital molt maca. L’única cosa negativa és que el temps passa molt de pressa.

I tu, què has aportat al món del trial?

Jo he donat el màxim allà on he competit. Sóc molt competitiu i sempre he donat el màxim, el 100%. Allà on he anat, en tots els equips, sempre he tingut molt bon rotllo amb la gent, i això és el que m’emporto.

Després de guanyar 10 anys seguits els dos Mundials, com pots millorar?

S’intenta treballar per millorar la moto, millorar físicament. Sempre és complicat, ja que després d’un any molt bo, després d’haver guanyat dos Mundials de dos possibles, surts a renovar el màxim. Pots millorar el pilotatge, però els resultats, no, i això sempre és complicat.

Busques nous llocs per entrenar-te... o com millores la tècnica?

Fa dos anys vaig marxar a viure a Andorra. Els esportistes necessitem motivacions, intentem buscar el cent per cent del que podem donar. Aquí estem molt limitats per practicar aquest esport, està pràcticament prohibit, i Andorra per a mi és un paradís perquè té tot tipus de terrenys i treballar en altura és un gran avantatge. Crec que això ha sigut clau per agafar embranzida aquests dos últims anys, ja que fa tres anys vaig estar a punt de perdre el Mundial.

Allà tens llibertat total per entrenar-te?

La part de Sant Julià és llibertat total, tot i que sempre has d’anar controlant. Al final, ets a la muntanya, has de seguir una lògica. Però sí que s’hi pot practicar trial. Andorra és un dels pocs països en què es pot fer i, a més, el terreny on el practiques és un paradís.

20 títols: amb quin et quedes?

Evidentment, em quedo amb el primer. Va ser molt especial. Les sensacions que et dóna el primer títol mundial són impossibles de repetir i aquell moment és un dels millors de la meva vida.

I aquest últim, què et dóna?

És molt especial perquè és un número increïble. Cal comptar amb tota la feina que hi ha al darrere i també amb la lesió que vaig tenir a principi de temporada. El primer mes va ser molt difícil, no estic acostumat a lesionar-me. Per sort mai havia tingut cap lesió greu, i vaig haver d’estar amb fisioterapeutes, al gimnàs fent recuperació... No vaig poder entrenar-me amb la moto, no vaig poder fer evolucionar la moto... Ha sigut un any diferent, però a mitjans d’any vaig començar a recuperar-me, a sentir-me bé, sobretot després de saber que no hauria de passar pel quiròfan, i això ha sigut una sensació molt bona.

Recordes la primera caiguda?

La primera caiguda? [Riu] Impossible! N’hi ha hagut tantíssimes que és molt difícil! Això de caure és part de la feina.

Tens més pressió ara, que tens 20 títols, o quan encara no en tenies cap?

Al final sempre és millor tenir-ne un! De pressió sempre en tens, això és clar. Però amb l’historial que hem fet, són molts títols. Si perdo un any i jo tinc ganes de seguir competint i no tinc cap lesió, lluitaré per tornar-ho a aconseguir. La pressió jo crec que sempre hi és, però no és el moment en què és més forta.

Et veus acabant segon en un Mundial?

Evidentment! [Riu] Quan es viu des de dins... Hem tingut molts èxits, però també hem tingut molta sort. Les lesions ens han respectat i els rivals són molt competitius. Pensa que hem guanyat moltes curses i molts Mundials a l’últim moment i molt justos! Em sento un home afortunat per com ha anat tot, però tocant de peus a terra sé que es pot perdre qualsevol dia.

Al trial, guanya el pilot o la moto?

El trial és un esport en què la tècnica està per sobre de tot. Crec que és dels esports de motor en què el pilotatge està molt per sobre de la moto. Una prova d’això és que pots guanyar curses del Mundial amb motos de sèrie, i això crec que passa en molt poques disciplines i és una part de la gràcia del trial.

Et veus fent com Valentino Rossi, que va deixar Honda per anar a Yamaha?

Em costa molt. Rossi, en el seu moment es va enfadar amb Honda i va tenir-hi problemes. Jo estic vivint un moment molt dolç, em cuiden, em donen tot el que necessito i no penso que pugui estar en cap lloc millor que aquí. Evidentment, seria un repte que no descarto, però encara em queden molts anys a Honda.

És com provar altres disciplines, ho veus com un futur llunyà?

És una cosa que m’agradaria. La part dolenta que té el trial és que et roba molt temps del dia a dia i que mai pots parar de practicar-lo si vols estar al nivell més alt. Això fa que les altres disciplines siguin més un hobby i no puguis arribar a agafar el nivell que t’agradaria.

Tens 20 títols i estem tan tranquils pel carrer sense que hi hagi un munt de gent que t’envolti. Això és un luxe?

I tant, és un luxe! A Itàlia, un país que coneix molt el trial, el cap de setmana passat els aficionats m’han estat molt a sobre. Passar una mica desapercebut és una de les coses bones del trial. Que et deixin aire quan estàs competint li agrada una mica a tothom.

Això amb un pilot de MotoGP seria impossible!

Evidentment, la diferència és molt gran. Però em sento molt afortunat perquè tot i que el trial és un esport minoritari, els últims anys, després d’haver aconseguit tants títols, ens fan una mica més de cas, la gent et coneix una mica més, tenim més espònsors, i tot això és positiu.