Final en un circuit poc acostumat a les finals
Márquez, amb 21 punts d’avantatge, ho té tot de cara per guanyar el seu quart títol de MotoGP
BarcelonaEl circuit Ricardo Tormo de Xest és al calendari del Mundial de Motociclisme des del 1999, però no va ser fins el 2002, precisament l’any que desapareixia la categoria de 500cc per convertir-se en MotoGP, que va començar a acollir l’última prova del certamen. En quinze anys, però, només en tres ocasions el títol de la categoria reina s’ha decidit al Gran Premi de la Comunitat Valenciana. El mà a mà entre Andrea Dovizioso i Marc Márquez d’aquest cap de setmana serà tot just la quarta.
Encara que Marc Márquez ho tingui a tocar i que hagi de passar-ne una de grossa perquè no guanyi el títol, els organitzadors del Mundial, l’empresa catalana Dorna, no amaga que l’escenari d’aquesta temporada és idíl·lic. I té tota la lògica. L’esport i el negoci conflueixen i tothom en surt beneficiat: MotoGP manté l’emoció fins al final, el circuit pot rebre més espectadors, creix l’interès mediàtic i els patrocinadors veuen com les marques llueixen més. A tall d’exemple, l’expectació que hi havia al circuit per seguir la conferència de premsa dels pilots, prèvia a començar l’activitat del cap de setmana.
Però els desitjos dels organitzadors no sempre s’han fet realitat. En un campionat que ha oscil·lat els últims anys entre les 17 i les 18 proves, el més habitual ha sigut que el títol es decidís abans. Una tendència que no és només de l’època recent: des que existeix el Campionat del Món de motociclisme, creat el 1949, només en 17 de les 68 edicions s’ha hagut d’esperar a l’última prova per saber qui guanyava el títol. Aquesta serà la número 18.
Avui, divendres, comencen els entrenaments lliures per als pilots. Amb Moto3 i Moto2 decidits, falta saber el guanyador de la categoria reina, en què Márquez ho té tot a favor, ja que parteix amb 21 punts d’avantatge respecte de Dovizioso. Una situació més o menys similar a la de l’any 2013, en què Márquez arribava a València amb 13 punts d’avantatge respecte de Jorge Lorenzo. El mallorquí va fer els deures i va guanyar la cursa, però el títol va ser per a Márquez -era la seva primera corona a MotoGP-, que en va tenir prou sent tercer. Aquesta vegada les coses encara són més assequibles per al català, ja que en té prou sent onzè per cantar victòria. I això sempre que Dovizioso guanyi la cursa, ja que en cas contrari el títol seria automàticament per a Márquez, independentment de la posició final.
Al de Cervera l’avalen els números i les estadístiques, i és que mai a la història del Mundial un pilot ha perdut el títol a l’última cursa quan tenia un avantatge tan gran. El precedent que més s’ajusta és el de l’any 2006, ja a Xest, quan el desaparegut Nicky Hayden va remuntar vuit punts a Valentino Rossi en una cursa en què l’italià va caure i només va poder finalitzar tretzè.
Remuntades ‘in extremis’
La remuntada de Hayden va ser excepcional. I és que, de les setze vegades que s’ha decidit el guanyador a la cursa final, només en tres l’aspirant va prendre el títol al líder. A banda de Hayden el 2006, va passar amb Jorge Lorenzo el 2015. Curiosament aquell any el líder també era Valentino Rossi, però l’italià arrossegava una sanció i va haver de sortir l’últim. Lorenzo, que tenia set punts de desavantatge, va guanyar el títol amb cinc punts a favor després de guanyar la cursa i de veure com Rossi només podia remuntar fins la quarta posició.
L’últim precedent d’una remuntada in extremis és del 1992, un any en què el títol havia de ser per a Mick Doohan. Però l’australià, que havia arribat a tenir 65 punts d’avantatge respecte del nord-americà Wayne Rainey, va patir una caiguda greu a Assen i es va perdre tres curses. Doohan va reaparèixer quan faltaven dues proves, però es va evidenciar que encara no estava prou en forma per competir al màxim nivell. A la cursa final Rainey era segon a dos punts, i va guanyar finalment el títol amb quatre d’avantatge, de manera que va pujar al podi aprofitant que Doohan només va ser sisè.
