Toni Elías: "Estic en el millor moment de la meva carrera"

BarcelonaToni Elías (Manresa, 34 anys) és el principal candidat que s'imposa en la cinquena edició de la Superprestigio Dirt Track, que es disputa aquest dissabte, 16 de desembre, al Palau Sant Jordi de Barcelona. Tot i això, l'experiència que li ha anat atorgant la seva ja dilatada carrera en el món del motociclisme el fa defugir de l'etiqueta de gran favorit, en aquesta cursa tan imprevisible que es corre sobre terra. Segur de si mateix, somriu, com aquell nen trapella que se sap protagonista. Després d'haver-se plantejat la retirada, haver guanyat el mundial de les Motoamèrica Superbikes ha rellançat la seva carrera.

Aquest dissabte participaràs en la Superprestigio Dirt Track al Palau Sant Jordi. Què poden esperar els aficionats que assisteixin a la cursa?

Una festa: sortides espectaculars, lluites cos a cos entre pilots, caigudes... El Dirt Track és una modalitat de cursa molt complicada per al pilot i en què la gent gaudeix molt. A més, aquest any comptem amb grans especialistes americans en la modalitat i també amb en Ferran Cardús, l'especialista de casa.

Amb 34 anys, t'acabes de proclamar campió del mundial de pilots de les Motoamèrica Superbikes. Què significa aquest triomf en la teva carrera?

Personalment, aquest títol és molt important, ja que després d'haver-me proclamat campió del món de Moto 2, el 2010, vaig passar un període bastant complicat, no només esportivament sinó també amb coses externes, on vaig perdre la il·lusió i fins i tot vaig decidir plegar de córrer. Per sort, aquest any, he tingut una gran temporada i tot ha sortit rodó.

Feies referència al mal moment que vas passar abans de disputar el mundial de Motoamèrica Superbikes, en què gairebé vas optar per retirar-te. Què et passava en aquells moments pel cap?

Havia perdut la motivació. Agafava una opció, sortia malament. Provava una altra opció, tornava a sortir malament. Era frustrant. A més, també hi havia qüestions externes que hi van influir.

I en aquest moment, arriba l'oportunitat de les Motoamèrica Superbikes...

Doncs sí. Mira com és la vida, que quan menys t'ho esperes, et surt una oportunitat i trobes el que feia tant temps que buscaves: una moto competitiva, un equip oficial, on m'han tractat molt bé i on les coses han sortit fàcils... De seguida vam començar a guanyar curses i el segon any, ja amb més experiència en la competició, ens hem endut el campionat. Estic molt content, sobretot de tenir l'oportunitat de tornar a viure aquestes coses que feia temps que no vivia, i també molt agraït.

En la celebració del títol, vas homenatjar les figures del Dani Rivas i el Bernat Martínez, dos pilots espanyols que van perdre la vida l'any 2015 en un tràgic accident durant una cursa de Motoamèrica Superbikes... Què senties en aquell moment?

És una cosa que em va fer molta pena quan va succeir, perquè tenia molta relació amb el Bernat Martínez, però sobretot havíem sigut companys d'equip amb el Dani Rivas. Estàvem en contacte continu amb el Dani, per festes, Nadal, cap d'any, l'aniversari... sempre arribava un missatge seu. A més, com que ells van ser els que van començar aquest camí de les 'superbikes' americanes i ara l'he pogut acabar de materialitzar jo; crec que el títol és també en part d'ells i volia que fos així. Espero que ells d'alguna manera ho hagin pogut veure, i que les seves famílies se sentin en part campiones.

Un campionat que t'has hagut de jugar contra el teu propi company d'escuderia, el Roger Lee Hayden, germà petit del desaparegut Nicky Hayden. Com heu gestionat això, internament?

Amb el Roger sempre hem tingut una bona relació. Al principi era una mica més freda, perquè quan arriba un pilot de fora, i des del primer dia és davant teu, guanya la seva primera cursa, quan tu amb 4 anys no n'has pogut guanyar cap, és difícil d'acceptar. Més endavant, ell també ha vist que la meva arribada ha portat idees noves, que ens han permès millorar la moto, fet del qual també se n'ha pogut aprofitar i començar a guanyar carreres. A més, malauradament, el que va passar amb el seu germà Nicky, també ens ha unit bastant, ja que ell necessitava algú que li fes costat i m'ha tingut. Prefereixo haver-me jugat el campionat amb ell que amb qualsevol altre.

Ets el primer campió europeu de les Motoamèrica Superbikes des de Reg Pridmore el 1978. No et sents un estrany en una competició tan típicament nord-americana com aquesta?

La veritat és que no. M'he sentit bastant integrat i en la meva salsa. De fet, jo des de petit que tenia una bandera americana penjada a la meva habitació... i mira on he acabat! Sóc d'aquí, tinc arrels aquí, em sento d'aquí, però el tema de la bandera americana, l'himne... Em sento molt 'yankee', sempre me n'he sentit.

Gran part de la teva carrera te l'has passada competint als campionats de Moto 2 i Moto GP. Quines diferències hi ha entre aquests campionats i les Motoamèrica Superbikes?

Sobretot en les motos. Les Moto GP o Moto 2 són molt diferents. Però les Superbikes tenen un gran nivell. De fet, en l'últim entrenament han estat molt a prop de les Moto GP. Això fa que ens puguem començar a comparar una mica. Al mundial s'han començat a limitar algunes coses, i els americans no volen limitar. Al contrari, pretenen que hi hagi espectacle, que els equips i les marques siguin lliures per a evolucionar... Al final, quan hi ha llibertat, hi ha evolució i ve l'interès. Si comences a limitar, les marques comencen a dubtar si invertir, i això no és bo per a nosaltres.

La temporada passada, va haver-hi rumors sobre un possible retorn a Moto GP, per cobrir la baixa d'Àlex Rins per lesió. Fins a quin punt va ser real aquesta opció?

Va ser molt real. De fet, en el contracte amb Suzuki està estipulat així, que si hi ha algun problema, puc haver de suplir algun pilot. El cas és que quan va sorgir aquesta lesió, jo era líder en el campionat americà i Suzuki no em va voler tocar. Em vaig quedar sense una oportunitat que m'hauria agradat. Però bueno, a la vida hi ha prioritats.

Havent aconseguit el títol de les Motoamèrica Superbikes, i amb 34 anys, quins nous reptes et motiven per al futur?

Amb 34 anys encara em sento jove, crec que encara em queden uns 5 o 7 anys bons. Em sento molt jove, però alhora em sento molt experimentat, amb molta motivació i moltes ganes com al principi. Això és el que em fa pensar que encara puc córrer bastants anys, sempre que el cos acompanyi.

Sona a tòpic, però consideres que estàs en el millor moment de la teva carrera?

Sens dubte, estic en el millor moment de la meva carrera. Estic madur, em sento jove, amb ganes, encara em sento valent per fer algunes bestieses... I això fa que els resultats surtin. Ara és un moment que vull aprofitar i intentar guanyar uns quants mundials més.