Lorenzo: “No penso tornar a anar en moto mai més. No m’agrada conduir a poc a poc”

ValènciaDiumenge a la nit, quan pràcticament ja no quedava ningú al pàdoc del circuit de Xest, des del motorhome de Jorge Lorenzo va començar a sonar una cançó a tota pastilla: Libre, de Nino Bravo. Poques hores abans, el pilot mallorquí havia disputat l’últim Gran Premi de la seva vida. Enrere quedaven cinc títols de campió del mon, 68 victòries i 17 anys dedicats al motociclisme professional.

¿Tan malament estaves? ¿No et senties lliure en aquest món?

La vam posar com una broma, però he de dir que sí, que ara em sento alliberat, i a la vegada també trist perquè han sigut molts anys tenint la sort de fer el que més m’agradava, i amb èxit. Però sí, em sento alliberat de la pressió, de fer dieta constantment, dels compromisos, de les lesions... I aquella cançó, tot i que la vam posar de conya, resumia molt la sensació del moment.

Com et vas despertar dilluns, sabent que ja no eres un pilot?

Amb una mica de ressaca perquè vaig sortir diumenge a la nit per celebrar la meva nova situació amb la família i els amics que m’havien vingut a veure. Però content i expectant per saber com serà la meva nova vida.

I com serà?

Encara no ho sé. De moment marxo uns dies de vacances a una illa, a Bali, a desconnectar de tot! Després ja ho veurem. No tinc bitllet de tornada...

¿Vas consultar la teva decisió amb persones que per a tu han sigut grans referents, com el teu amic Max Biaggi, i que potser et podien entendre millor que ningú?

La gent que no són pilots no entenien la meva decisió quan els hi explicava en privat que volia plegar. Però els que sí que ho han sigut, com el Max, em deien el mateix: si no et trobes bé, si creus que no val la pena, no t’ho pensis; seràs igual de feliç fora dels circuits.

No n'eres, de feliç?

He sigut en general molt feliç en molts moments dels meus 32 anys. Però la felicitat no és un estat permanent perquè també vius moments molt tristos, amb molta melangia, i plens de dificultats. Aquest últim any no he tingut mai el que em fa més feliç: el factor victòria. He estat molt lluny d’això. Tenint en compte les lesions i que no m’he trobat mai bé amb la moto, tot el sacrifici que comporta entrenar-se sis hores al dia en dobles sessions de físic, la pressió dels diumenges, els viatges, l’esforç... Res d’això queda compensat si no pots guanyar curses.

En quin moment prens la decisió de deixar-ho?

Quan vaig caure a Assen, mentre encara era a terra vaig pensar: "Ho deixo".

Però quan corries amb Ducati, abans, també ja vas estar a punt de plegar.

Sí, però mai havia tingut aquest pensament immediatament després d’una caiguda. Quan vaig tornar a casa, i ja no em feia tant de mal, vaig pensar: "Dona’t una nova oportunitat, fes més curses i mira de retrobar la motivació". Vaig reaparèixer a Silverstone, una mica millor de l’esquena, però els resultats no milloraven i la situació amb la moto tampoc. No vaig acabar cap cursa a menys de trenta segons del guanyador. Era tan complicat seguir escalant aquella muntanya i amb 32 anys ja no em quedava paciència ni motivació per enfilar-m’hi ni per seguir exigint-me a mi mateix tant esforç.

Has rebut molts missatges afectuosos de mites de l’esport estatal, i la manera com la gent et va acomiadar a València va ser molt emotiva, tant com tornar-te a veure amb el casc amb què vas començar.

Chupa Chups va ser el meu primer patrocinador. Em van acompanyar durant molts anys, i a l'última cursa volia fer una cosa especial, per això vaig voler ser agraït portant aquell casc diferent, deu anys després d’haver-lo portat per última vegada. No he llegit ni un sol comentari negatiu de ningú després d’anunciar que em retirava. Tinc la sensació que a mesura que han anat passant els anys la gent m’ha anat coneixent millor, han conegut el veritable Jorge Lorenzo. Això no era fàcil perquè, quan soc al circuit, em concentro molt i no estic per res. I com que tinc una cara que, fins i tot quan estic normal sembla que estigui emprenyat, he donat sempre una imatge de mi diferent de la real.

És que, ja de petit, quan portaves els cabells de punta, ja tenies cara de cabró. Per què caus tan malament d’entrada a la gent?

Jo era molt tímid. Ho passava molt malament quan estava amb gent que no coneixia, i em costava relacionar-me. No sabia com fer-ho. Els meus pares es van separar quan tenia deu anys. Aleshores vaig decidir anar-me’n a viure amb el meu pare. Ell és una persona de molta disciplina, que m’ha transmès uns valors d’honestedat, de treball i de compromís. Però altres coses, com la manera de relacionar-me amb la gent, les he hagut d’aprendre pel meu compte, amb altres persones. Ara encara intento ser una persona més completa, amb més habilitat per a les relacions socials, i més agradable amb la gent. He anat descobrint que la vida és molt millor així. Ser tímid no és dolent, però si ho pots superar, millor.

Els dos anys que vaig treballar amb tu al Mundial, recordo haver-te vist moltes vegades estavellant el casc contra les parets del camió si les coses no anaven bé. Què queda de tot allò?

De la meva mare he heretat la sang calenta i el seu caràcter fort. Ara he après a controlar més els nervis, tot i que quan una cosa no em quadra i estic nerviós actuo de manera impulsiva, ja ho saps.

La teva mare quan faltava poc perquè nasquessis encara anava en moto. Portes des dels tres anys dalt d’una moto. Te n’has cansat?

A mi m’agradava la sensació d'anar ràpid en moto, però el que en realitat m’agradava era guanyar. En moto i fent el que sigui. Sempre vull guanyar. La moto era l’eina que em permetia guanyar, el millor que sabia fer a la vida.

Quan siguis pare, voldries que el teu fill fos pilot?

No! No m’agradaria. Si algú m’assegurés, em donés la garantia, que no li podria passar res, endavant. Però en aquest ofici és impossible no patir lesions, estar alliberat del risc. Això no ha acabat amb mi, afortunadament, perquè marxo sencer, però podia no haver sigut així. He tingut molta sort, en el fons.

Parles tota l’estona en passat. ¿Que no penses tornar a pujar a una moto mai més?

No ho crec. Mira, quan vaig en cotxe, no condueixo mai. Sempre faig que em portin per aprofitar el temps mirant missatges, l’Instagram. Mai he tingut moto. Bé, sí: una. Em vaig comprar una Harley perquè m’agradava. La vaig fer servir una o dues vegades, i prou. Si vaig en moto és per guanyar. Anar de passeig no m’omple. No sé anar a poc a poc.

Amb una moto menys complicada que l’Honda, sense la caiguda i les lesions, ¿tindríem ara aquesta conversa?

Segurament no. La caiguda al test de Montmeló ja em va tocar les vèrtebres, i la d’Holanda va ser la definitiva. Sense això, potser hauria seguit un any més. Quan parles d’una lesió de columna, de vèrtebres, la cosa es complica. Per sort no va anar a més, però em va fer replantejar moltes coses.

Àlex Márquez es trobarà amb aquesta moto tan difícil. Quin consell li dones?

L’Honda mai ha sigut una moto fàcil. El 2019 l’increment de potència va portar alguns problemes a tothom menys al Marc, que per experiència, talent i valentia no únicament no va patir com nosaltres sinó que ha guanyat moltes curses. És una moto complicada, però l’Àlex és molt jove, té molt talent, tota una vida al davant i el millor exemple que podria tenir el té a casa: el seu germà. Estar tot el dia amb ell, tenir el mateix entrenador físic, l’ajudarà molt. Ser dues vegades campió del món, com ell, no és fàcil. Ha guanyat Moto3 i Moto2, només li queda guanyar MotoGP. A l’Àlex no li han regalat la moto. Se l’ha guanyada. Però s’hi haurà d’adaptar.

Tu no ho vas aconseguir. ¿Et penedeixes d’haver fitxat per Honda?

No. Però un 30% o un 40% de les decisions que prenem a la vida són equivocades. Imagina’t si en fem d’errades amb els anys! Em sap greu no haver sabut respondre a la confiança de la marca, i sobretot de l’Alberto Puig quan em van fitxar. Sé que hauria pogut anar molt millor, però també molt pitjor. N'he d’estar orgullós.

Durant la teva trajectòria hi ha hagut molta gent fidel a tu, però també d’altres, potser massa, amb els quals no vas acabar bé la relació. Per què?

Tot i els calés que es mouen a MotoGP, la gent és molt humana. Ho he vist molt de prop en el moment del meu comiat. La vida perfecta no existeix. Tothom et pot aportar coses positives, però també negatives. Sense la meva mare jo no seria aquí, sense el meu pare no hauria conegut les motos, sense Amatriaín no hauria sigut un pilot professional, sense Hirsch no hauria sortit d’una situació molt difícil, sense l’Albert Valera no hauria tingut l’estabilitat dels últims temps. I així molta més gent. Tots tenien també coses negatives, però també positives, si no ara no estaríem fent aquesta entrevista, ni tindria cinc Mundials i 152 podis.

¿I córrer en cotxe t’ho has plantejat?

Ja ho vaig provar, i vaig guanyar algunes cosetes. Però m’havia de centrar en les motos, que eren la prioritat. Ara els cotxes m’interessen, però només com a col·leccionista d'hypercars, que per a mi són com obres d’art.

Ara tindràs més temps per seguir el teu Barça.

Sóc culer des dels 10 anys. Era molt fan de Rivaldo, de Ronaldinho... Eren èpoques no tan exitoses com les últimes. Després em vaig refredar, però ara hi tornaré, ja que tindré més temps lliure.

¿Saps que ara els circuits del món estaran més bruts? Ja no hi haurà ningú que avanci “per fora”, com tu ho feies.

Uiii!, d’això ja fa molt. Fa temps que vaig deixar de fer aquells avançaments tan arriscats que feia a 125 cc i 250 cc. A MotoGP, amb els millors pilots del món, ha sigut impossible fer-ho! Però és maco recordar-ho.