El jugador que va explicar com calia parlar del futbol

BarcelonaCarlos Martínez, el narrador amb qui Michael Robinson va compartir més de 25 anys de viatges, recordava l’últim partit que van fer plegats, el Liverpool-Atlètic d’aquest 12 de març. Als carrerons que porten fins a Anfield, un aficionat local el va reconèixer. “Robbo, Robbo”, va cridar per demanar-li un autògraf. Michael Robinson era “Robbo” a Anglaterra, però a Espanya als camps el rebien amb crits de “Robin”. Robinson, recordat com a futbolista a Anglaterra i com a comentarista a Espanya, va signar l’autògraf abans de fer el que seria el seu últim partit. Després va confinar-se a casa seva a Marbella, on ha mort del càncer de pell que patia des de feia dos anys.

Amb 61 anys, Michael Robinson va viure mil vides. Futbolista que toca el cel i es retira jove per lesions, jugador amateur de rugbi, creador de programes de televisió, comentarista, ciutadà britànic que demana el passaport espanyol, futbolista internacional amb Irlanda i fill adoptiu de Cadis. “En 61 anys no hi ha espai per a tanta felicitat, he tingut tanta sort que és com si hagués viscut 130 anys. La vida no em deu res, tot el contrari”, va explicar ell mateix en la seva última entrevista, que encertadament va donar als companys d’ Informe Robinson, el programa que ell mateix va crear i que va convertir en una escola de comunicadors que cuidaven tant el que passava sobre la gespa com el que es vivia a la graderia, fet que el va convertir en un referent en el món del periodisme esportiu. “I tot des del respecte a l’espectador”, recorda el periodista Julio Maldonado. Robinson havia guanyat dos premis Ondas (1992 i 2009) i el Premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalbán.

Nascut a Leicester, Robinson va créixer entre les cançons en gaèlic de la seva àvia irlandesa i els relats que explicava el seu avi de la Primera Guerra Mundial. De jove, va dubtar entre el rugbi, esport que va practicar molts anys, i el futbol. Es va imposar aquest últim, quan amb 15anys va arribar al primer equip del Preston North End. El 1980 va fitxar pel Manchester City, on no va tenir sort, i va marxar al Brighton & Hove Albion, club amb el qual jugaria una final de Copa que li va obrir les portes d’Anfield. Aficionat del Liverpool des que era un nen, el 1983 va poder posar-se a les ordres del tècnic Joe Fagan, amb qui va guanyar la Copa d’Europa, la lliga i la Copa de la Lliga aquella temporada. “Era un jugador que ho donava tot, amb un cor gegant”, el recordava Kenny Dalglish, capità d’aquell Liverpool que va guanyar la Copa d’Europa a Roma, contra l’equip local, als penals. Robinson va entrar al partit a la primera part de la pròrroga i guardava emmarcada una fotografia seva amb la Copa al menjador de casa. Tot i que molts cops va ser suplent a l’ombra de jugadors com Ian Rush, va poder marcar 12 gols en 42 partits, abans de ser venut al Queens Park Rangers.

El 1987 l’Osasuna va pagar 25 milions de pessetes per fitxar-lo i ell va passar una bona estona buscant en un atles la ciutat “Osasuna”, fins que va descobrir que viuria a Pamplona. Robinson va ser una de les estrelles de l’equip el 1988, quan l’Osasuna va acabar cinquè, però es retiraria als 30 anys tip de les lesions. Abans havia debutat amb la selecció irlandesa de futbol. Com que havia vist que mai arribaria a ser internacional amb Anglaterra, Robinson havia aprofitat que tenia sang irlandesa per part de mare per jugar amb aquesta selecció.

Un cop es va retirar, el 1989 va debutar com a comentarista a Televisió Espanyola, però on faria fortuna seria al Canal+ a partir del 1990, quan Alfredo Relaño el va fitxar enamorat de la seva manera d’explicar el joc. El seu accent anglès, el seu humor i la seva capacitat per descobrir històries el van convertir en una persona molt estimada en el futbol espanyol durant molts anys. Robinson explicava que li van arribar a demanar que l’estiu tornés a Anglaterra per passar-hi les vacances per no perdre l’accent, que tant agradava als espectadors. Però cada cop passava més temps a Espanya, especialment al sud, on arribaria a invertir diners en el Cadis, ciutat que estimava després de descobrir-la com a jugador. “Tenia un gran sentit de l’humor i passió. Els dinars i sopars al restaurant De María de Madrid amb jugadors i periodistes s’allargaven hores”, recorda Maldonado, que destaca que “Robinson entenia que l’esport servia per explicar històries humanes”. I quan tocava parlar del joc, es declarava admirador de Dalglish, Cruyff i Messi.

El 1991 va entrar com a col·laborador a El dia después, un programa de resums de Primera Divisió que arribaria a presentar entre el 1994 i el 2005. Al costat d’una fornada de periodistes com Carlos Martínez, Julio Maldonado, Antoni Daimiel, Gaby Ruiz i d’altres, va convertir-se en un dels rostres més estimats de la televisió estatal, i va fer el salt també als videojocs com una de les cares del PCFútbol, un projecte iniciat per companys d’aventura del Canal+. Des de l’any 2007 dirigia l’espai de periodisme esportiu Informe Robinson a Movistar+, un programa que portaria també a la ràdio, buscant històries desconegudes del món de l’esport. Aquest segon projecte el va fer amb el seu fill Liam (va tenir tres fills), buscant sempre nous camins per explicar històries. Sempre, amb l’accent, l’humor i el talent d’un anglès que se sentia mig andalús.

El món de l'esport ha volgut recordar la seva figura un cop s'ha fet pública la mort de Robinson. El Barça ho ha fet amb missatges del seu president Josep Maria Bartomeu, recordant que "era una persona que estimava el futbol i que va saber explicar-lo amb criteri i enginy". L'Espanyol també ha publicat un missatge. Els clubs on va jugar també l'han recordat i la ciutat de Cadis ha decretat un dia de dol oficial.