Mor Dick Fosbury, el pare del salt més famós de la història de l'esport
L'esportista nord-americà, inventor de la tècnica de salt d'alçada que porta el seu nom, ha mort als 76 anys
BarcelonaHavia de ser aquells anys 60, quan semblava que tot era possible. Quan milers de joves creien que l'amor derrotaria la guerra, que es podria viure en llibertat, i quan les flors omplien els pentinats de joves que s'estimaven sense demanar permís. El 1968, un jove nord-americà que tenia fama de somiatruites, va sorprendre tothom fent allò que semblava no tenir sentit: saltar d'esquena. Molts van pensar que era foll, però simplement feia història.
Dick Fosbury (Portland, 1947) ha mort aquesta nit amb 76 anys. Milions de persones, al parlar del seu cognom, ja ho feien per referir-se a la tècnica de salt que el va fer famós, oblidant que al darrere hi havia una persona. Fosbury, que vivia apartat en una granja a la petita població de Ketchum (Idaho), lluitava des de feia anys contra un càncer. Ho feia envoltat dels records d'aquell any 1968 en què va sorprendre tothom guanyant la medalla d'or en el concurs de salt d'alçada dels Jocs de Mèxic amb el seu famós salt: en comptes de saltar de cara, fent passar una cama primer i l'altra després, ho va fer amb un salt girant sobre si mateix, per passar el llistó d'esquena. Una revolució que va donar pas a una nova era dins el món de l'atletisme. Un d'aquells moments que ho canvia tot.
Nascut a Portland, Fosbury va començar a experimentar amb una nova tècnica de salt d'alçada quan tenia tot just 16 anys, després de veure com els seus rivals als campionats locals eren millors que ell. Era un noi de classe mitjana, que feia esports en una regió, Oregon, que encara avui és la meca de l'atletisme nord-americà. A Fosbury li costava coordinar-se quan intentava saltar amb la tècnica que tothom feia servir llavors. "Sabia que havia de canviar la posició del meu cos i això va ser el que va començar la revolució, i durant els dos anys següents, l'evolució" recordaria anys més tard. Tot sol, anava provant diferents tècniques de salt, cosa que li va comportar més d'una lesió, perquè llavors en moltes pistes d'atletisme rere el llistó no hi havia un matalàs, sinó un fossat de sorra. Per tant, una mala caiguda podia acabar amb un bon cop. Amb 17 anys, els seus resultats van anar millorant i va provar per primer cop de saltar girant sobre si mateix, fent passar primer el cap per sobre la barra, després l'esquena i finalment les cames. És a dir, li tocava caure d'esquena, motiu pel qual agraïa que es posessin matalassos per rebre l'impacte de la caiguda.
Els entrenadors de Fosbury al principi el van animar a continuar practicant el mètode tradicional, però van abandonar aquesta idea veient que les seves marques milloraven. El 1964, per primer cop un periodista va batejar la seva tècnica com el "Fosbury flop" veient-lo en acció en un campionat local d'Oregon. El Medford Mail-Tribune va publicar una foto titulada "Fosbury Flops Over Bar", mentre que en un article adjunt un periodista ho definia com "un peix caient del cel". Les burles acompanyaven els seus salts, tant de rivals com de companys d'estudis o periodistes que deien que era un jove massa boig amb ganes de cridar l'atenció. Després de graduar-se a la Medford High School el 1965, es va matricular a la Universitat Estatal d'Oregon. L'entrenador a la facultat, Berny Wagner, el va convèncer per continuar practicant la tècnica antiga durant el seu primer any, però al segon Fosbury es va revoltar i va tornar a fer servir la seva tècnica en una competició: es va endur el triomf. Wagner, doncs, va acceptar que el noi tenia raó. Fosbury es va deixar els cabells llargs, escoltava rock i folk, anava a assemblees sobre la guerra del Vietnam i creia que els joves havien de qüestionar-se les decisions dels que manaven. Fos a l'hora de saltar o a l'hora de votar.
El 1968, als Estats Units tothom ja en sabia coses, d'ell, perquè havia aparegut a la portada de revistes i va guanyar els campionats estatals fins a classificar-se pels Jocs Olímpics de Mèxic. Fosbury va continuar perfeccionant la tècnica, desenvolupant una cursa d'aproximació en què feia una corba. També va entendre que li calia més velocitat en la cursa, a més de saltar més lluny del llistó per poder fer una trajectòria ideal. Fosbury demanava als entrenadors que gravessin els seus salts, per analitzar-ne les imatges i, si calia, conversar amb estudiants de física què en pensaven, del seu salt.
Una retirada prematura
Als Jocs Olímpics del 1968 a Mèxic, Fosbury va guanyar la medalla d'or i va establir un nou rècord olímpic amb 2,24 metres, mostrant el potencial de la nova tècnica. Després de fer caure el llistó per primera vegada a 2,24 metres, quan ja s'havia assegurat el títol, va superar aquesta alçada en el seu tercer intent abans d'abordar sense èxit el registre mundial amb 2,29. Fosbury va guanyar la final per davant del seu compatriota Edward Carutherns, amb 2,22, i del soviètic Valentin Gavrilov, amb 2,20. La seva superioritat va comportar que molts rivals, inicialment escèptics, adoptessin la seva tècnica tot seguit. Quan quatre anys més tard van arribar els Jocs Olímpics de Munic del 1972, dels 40 competidors, un total de 28 ja saltaven amb la tècnica de Fosbury. Ara, l'escola soviètica va defensar la tècnica tradicional uns quants anys, gràcies a èxits com el de l'estonià Juri Tarmak, que va guanyar l'or el 1972 saltant com abans. I Fosbury? Doncs havia deixat l'atletisme. Quan va tornar a casa, va decidir acabar la carrera d'enginyeria agrícola i va allunyar-se d'un atletisme amateur. Intentaria classificar-se per als Jocs de Munic, però sense mantenir la forma no va poder. No era l'atleta més fort, però havia estat el més llest. Quan els seus rivals va apropiar-se de la seva tècnica, li van passar per davant.
Fosbury havia fet història en una pista, però no deixaria de lluitar per canviar la història fora de l'esport. Pròxim al Partit Demòcrata, on arribaria a ser candidat local a Idaho, va dedicar la seva vida a la lluita contra el racisme. De fet, després de guanyar l'or el 1968 va aixecar el puny en senyal de suport als seus companys de selecció. Un gest de qui poca gent va parlar, a diferència del de John Carlos i Tommie Smith, que havien aixecat el puny amb un guant negre quan van pujar al podi després de la prova dels 200 metres lliures. Els dos serien apartats de l'esport i perseguits per una societat nord-americana que es despertava del seu somni dels anys 60: no, el món no canviaria tan fàcilment ni seria un lloc millor. Kennedy i Luther King havien estat assassinats i el racisme era ben vigent. Però Fosbury mai va deixar de lluitar contra les injustícies, rebent amenaces de mort quan va defensar un estudiant negre a la seva universitat o plantant cara a membres del Ku Klux Klan.
Fosbury acabaria vivint a Idaho, perquè tenia una al·lèrgia que li feia complicat viure a Oregon, una zona humida i plena de boscos. Així que va acabar els seus dies en aquest estat, on seguia rebent visites i homenatges. Per a milions de persones, sempre serà aquell jove prim i pàl·lid, amb un munt de tics, que va volar més alt que ningú el 1968 i va convertir les burles dels tradicionalistes en una finestra oberta a un nou món.
