Mor Carme Valero, la millor atleta catalana de la història

BarcelonaLa vallesana Carmen Valero ha mort aquest primer de gener a l'edat de 68 anys. Considerada la millor atleta catalana de tots els temps, va ser dos cops campiona mundial de cros i va ser olímpica als Jocs de Mont-real del 1976, la primera espanyola a aconseguir-ho en una disciplina atlètica. Valero va desafiar durant més de 15 anys una federació masclista que no apostava per l'esport femení i amb el seu èxit va aconseguir fer caure barreres.

Valero va ser una pionera en l’atletisme femení espanyol de mig fons. Nascuda a Terol, on la seva mare passava uns dies, ja que tenia família al poble de Castellseràs, va criar-se entre Cerdanyola del Vallès i Sabadell, on es va convertir en un dels grans noms de la història de la JAS, la Joventut Atlètica de Sabadell. La Carme explicava com de menuda, mentre corria per la serra de Collserola o al pati de l'escola, veia que ella era més ràpida que els nens, així que va preguntar on es podia apuntar per competir. Als Valero els van explicar que havien d'anar a la Joventut Atlètica de Sabadell, i tota la família va traslladar-se de Cerdanyola del Vallès a Sabadell per ajudar-la.

Per donar-li suport, els Valero van canviar de ciutat i el pare va buscar una nova feina. El primer dia a la JAS, després de 20 minuts li van dir que ja n'havien vist prou. És a dir, que la volien, però ella es va posar a plorar perquè volia córrer encara més. Els entrenadors li van dir que no plorés, que podria córrer tant com volgués. I així va ser, ja que va convertir-se en l'alumne del seu estimat Josep Molins, olímpic als Jocs de Roma, que va veure tot el potencial que tenia aquella jove. Ironies del destí, Molins va morir fa menys d'un any.

L'espina de Mont-real 1976

Valero va ser capaç de revalidar el títol de campiona estatal de cros sis anys de manera consecutiva. Convertida en una cara molt coneguda de l'esport estatal, va ser la plusmarquista espanyola dels 800, els 1.500 i els 3.000 metres a la vegada, i va travessar fronteres anant als Campionats d'Europa del 1974 i el 1978. El 1976 guanyaria el seu primer Mundial de cros, per davant de la soviètica Tatiana Kazankina, la favorita. "A la xerrada prèvia, els entrenadors de la federació no ens van dir res a les dones. Jo vaig queixar-me i l'home va respondre que féssim el que poguéssim, que no seria gaire, ja que les dones érem unes culonas i unes pechugonas. Quan al final de la cursa ja anava primera i el vaig veure, vaig dir-li en passar pel seu costat que mirés bé, que una culona i pechugona estava a punt de ser campiona mundial. Es va disculpar", recordaria.

Valero arribava en un moment immillorable als Jocs de Mont-real del 1976, però no va poder arribar a la final dels 800 i els 1.500 metres, una espina que li quedaria clavada. "Una rival em va treure de la pista, però la federació no va defensar-me. La relació era complicada, no els agradava veure una dona competint. Van haver de permetre que fos als Jocs del Canadà pels resultats que tenia, però tot van ser problemes. Fins i tot vaig haver d'anar a demanar davant de Pilar Primo de Rivera que em donessin el passaport quan Franco encara vivia, imagina. No van ajudar-me gaire. Em van donar un xandall gegant amb què no podia entrenar-me i llavors van enfadar-se quan en feia servir un que m'anava bé que era meu, on es llegia el nom de Catalunya", diria.

Després de la decepció olímpica, el 1977 a Düsseldorf va revalidar el títol mundial de cros. La seva carrera, però, va notar els efectes de la maternitat, en una època en què les dones esportistes no tenien facilitats. Després de ser mare i amb diverses lesions la seva carrera va seguir, però sense els èxits dels anys 70. Valero va ser una pionera que s'havia de comprar a terminis les sabatilles perquè no rebia ajudes, i va trencar barreres. Un cop que va barallar-se amb les autoritats de la federació els va deixar anar una frase que la faria famosa: "Et poses faldilla i vas a córrer tu", va deixar-li anar a un directiu. Per facilitar les coses, treballava a la botiga de roba esportiva de Josep Molins a la rambla de Sabadell, tot i que acabaria treballant a la banca fins que va retirar-se. Després d'abandonar, l'alta competició va ser directiva de la Federació Espanyola d'Atletisme i vicepresidenta del Club Natació Sabadell.