Montse Alcoba: "Després d'un gran torneig com els Paralímpics arriba el silenci"

TerrassaEl mateix dia que rebia la notícia que la Federació Catalana d’Esports de Persones amb Discapacitat Física l'havia escollit millor esportista de l’any, Montse Alcoba patia per la feina. "Quan aconsegueixes un èxit et conviden a fer-te una foto amb el president de la Generalitat, però després el departament d’Educació em diu que si demano tres dies de festa podria perdre el meu lloc a l’escola on faig de mestra. Que em traurien de la llista de la borsa de treball. Que aquests tres dies poden tenir conseqüències", es queixa.

La propera setmana, la Montse debutarà al Campionat Mundial de parapowerlifting, una modalitat d’halterofília, a la capital georgiana, Tbilissi, en la categoria de 79 kg. Els dies previs a pujar a l'avió se'ls ha passat intercanviant correus i trucades amb el departament d'ajuda als esportistes del Centre d'Alt Rendiment, el CAR. "Hem aconseguit que el meu lloc de feina no perilli, però sí que perdo els dies de sou, tot i ser mare de dos nens i anar de bòlit. En altres països, les esportistes del meu nivell cobren. Jo no demano cobrar, però perdre-hi diners..." I recorda com va haver de pagar-s'ho tot de la seva butxaca per anar a la Copa del Món de Manchester si es volia classificar per als Jocs Paralímpics de Tòquio.

La Montse transmet energia mentre saluda la gent al Club de Pesos de Terrassa, on s'entrena tres cops a la setmana. En una sala al fons del club, al barri de Sant Pere Nord, hi té la seu el club d'halterofília. Toni Vallejo, el seu entrenador, ho supervisa tot. No gaire lluny, el pare de Vallejo, el creador del club, no es pot estar quiet i dona consells als més joves. L'ambient és familiar, tothom s'ajuda, tothom es coneix. Aquí s'entrena l'equip femení, que ja és a la primera categoria d'Espanya. Gent de diferents edats. I la Montse, que ensenya la plataforma que ha construït amb l'ajuda de tothom perquè sigui com la dels Mundials. "Una així val 3.000 euros, aquí n'hem fet una versió més econòmica", diu riallera. La modalitat que practica Alcoba implica estar estirada en una plataforma, on aixeca més de 100 kg d’un sol cop. Els més menuts la miren amb admiració. Saben com costa fer-ho sense poder ajudar-te de les cames. El dia que la visitem bat el seu rècord personal. Ho sol fer entrenant-se, però als tornejos tres jutges analitzen cada detall. A més d'aixecar el pes, cal una tècnica perfecta, amb els dos braços pujant a la vegada.

No fa tant la Montse no tenia força als braços. Però cada cop que rep un cop, alça la veu. Cada cop que li diuen que no, no para fins a demostrar que ella té raó. És hiperactiva. Els últims anys ha sigut mare dos cops, s’ha tret la carrera de magisteri, exerceix de professora, ha jugat en equips de bàsquet amb cadira de rodes i ara brilla a l’halterofília. Un esport on va arribar gairebé per casualitat, però que ara és un pilar de la seva vida. Tant, que el seu fill gran ja segueix el seu camí. "Tres dies a la setmana ell practica halterofília amb mi, així que és fàcil aprofitar-ho per entrenar-me. Els dimarts i els dijous porto la filla a fer natació sincronitzada, així que aprofito per quedar-me al gimnàs. Arriba un dia que una mare acaba convertida en el taxi dels fills. M’ha passat, però en lloc d’esperar-los prenent una cosa, em continuo entrenant", explica aquesta veïna de Castellbell i el Vilar que es passa la vida amunt i avall entre el Bages i el Vallès Occidental, on treballa i s'entrena. El seu fill gran té 12 anys i la nena 7. El primer fill va néixer quan feia segon de magisteri, perquè abans treballava d’administrativa. Ara ja guanya medalles. "La gent hauria de practicar halterofília per autoestima, per sentir-se bé. Ho veig amb el meu fill, que ha quedat campió de Catalunya amb 12 anys en categoria sub-15. Li dona confiança. Si treballes fort, alguna recompensa hi trobes. Sentir que millores, per exemple. Potser no guanyes, però et superes. Abans de jugar a futbol com fa tothom, tens esports que et poden aportar més".

Del bàsquet a l'halterofília

Quan tenia 15 anys, aquesta sabadellenca va patir un accident de moto que li va canviar la vida. Va perdre una cama. "Sempre havia practicat esports. Venia del voleibol. Així que tenia clar que continuaria practicant esports. Van dir-me de fer natació, però no tinc la densitat òssia per nedar, no nedo bé. L’únic esport adaptat que podia fer era el bàsquet amb cadira de rodes a l’OAR Gràcia de Sabadell. És un equip mixt. Moltes dones ho deixaven, perquè tenen menys oportunitats. A mi em van dir que no servia. Quan llançava un tir lliure no arribava a la cistella. Lligada a la cadira, amb aquella pilota, sense força... costava. Vaig trigar tres anys a poder fer el meu primer tir lliure. No ho oblidaré mai. Els vaig demostrar que podia i vaig ser la primera noia a la selecció catalana. He arribat a ser capitana. Ara puc fer una passada de pista a pista", explica amb el cap ben alt. Però el bàsquet l’ha deixat per por de patir lesions que afectin la seva carrera a l’halterofília.

"Durant una època ho vaig compaginar. Feia pesos dos cops a la setmana. Durant una època estudiava, cuidava els fills, jugava a bàsquet... l’halterofília era allò que em prenia menys seriosament. Però com que ho faig prou bé, va caldre escollir. I mira que hi vaig arribar gairebé de casualitat. Un amic del bàsquet en feia i m'ho va comentar. Em va dir que són tres tornejos a l'any, menys que el bàsquet. I que així tindria una motivació per anar al gimnàs. M’hi vaig posar i el 2018 ja vaig fer plata en un Europeu". La Montse és així: quan s’hi posa, no s’atura. Ara, a Geòrgia, aspira a "fer el rècord d’Espanya": "No aspiro a res més, perquè som 18 competidors i els altres tenen més facilitats que jo per preparar-se. Aquí anem molt endarrerits. En països com Mèxic, per a una mateixa posició en un torneig com les meves tenen un sou que passarà a ser vitalici. A Xile, un sou de 1.500 euros. A Veneçuela també tenen ajudes. Equips com els britànics, els francesos arriben amb físio, un nutricionista... Jo cobro 0 euros. M’haig de pagar jo mateixa el físio, l’entrenador, els dos gimnasos on vaig, un nutricionista... Em paguen anar al Mundial, però significa renunciar a tres dies de feina. Tres dies de sou que no cobro". Tres dies que posen en risc la seva feina, de fet, a l’Escola Roc Blanc de Viladecavalls, on és professora interina. "El departament de Treball no t’ho posa fàcil per compaginar un esport com el meu amb la feina. Com que soc interina diuen que em trauran de la borsa de treball perquè vaig tres dies a un Mundial. En teoria hauria de tenir el permís, però tot són problemes. Després volen resultats esportius, però així com pots competir?"

El 2018 la Montse va entrar amb força als tornejos internacionals amb la plata als Europeus. Als Jocs Paralímpics va ser setena, amb una marca que mai havia aconseguit ningú a Espanya, 107 kg. "Després d’un gran torneig arriba el silenci. Veus que podries arribar a fer més coses però necessites descansar. Has de fer la migdiada, et diuen. Has d’arribar abans als tornejos, et diuen. Però jo no puc", explica la Montse, que volarà a Geòrgia emprenyada pels problemes que li posen per compaginar la vida esportiva i laboral, sense haver pogut fer el millor viatge. "Competeixo dijous a les 10 h. I hi viatjo dimarts a la tarda i aterro de matinada. Un dia de descans i toca competir. Ho faig així per renunciar al mínim de dies de feina. Les meves contrincants arriben amb més dies per descansar, jo no puc", es queixa. No ho fa amb pessimisme, sinó motivant-se per rendir millor. De fet, s’ha posat entre cella i cella anar als Jocs de París del 2024. "He tingut mala sort perquè he pogut anar a competir en llocs com Budapest, el Japó i ara Geòrgia, però per les mesures de seguretat contra el covid-19 no pots sortir de l’hotel i veure res. M’agradaria arribar a París, però si em posen entre l’espasa i la paret amb la feina, no hi podré anar. No és just".