Montilivi s’espanta veient la imatge d’un Girona impotent (0-2)

GironaEl Girona s’ha complicat la vida d’una manera tan injusta com innecessària. Injusta perquè ho intenta tot però no li surt res, i innecessària perquè no només ha malgastat un coixí de deu punts respecte al descens sinó que també està començant a perdre les bones sensacions que ensenyava no fa gaire. Sense fer res de l’altre món, l’Osca ha aprofitat els mals defensius dels d’Eusebio per injectar un fort cop a l’ànima blanc-i-vermella (0-2), que veu amb impotència que no sap què carai fer per capgirar una dinàmica que, si no hi posa remei, l’enviarà de nou a Segona.

Perquè ja són deu les jornades on el Girona no suma els tres punts i si encara no ha traspassat la línia vermella, és perquè el Rayo ha perdut contra l’Espanyol. Impotent a més no poder, comença a acumular un neguit que no havia sentit mai, acostumat a viure en un altar per uns mèrits que ningú li podrà treure. Però com un gran passat no et garanteix ni un bon present ni un bon futur, necessita començar a espavilar. Fins ara, no guanyava però la imatge intuïa que obtenir bons resultats era qüestió de temps. Ara ja no. Perquè si contra l’Eibar va estar horrible, la manca de concentració en els moments clau contra l’Osca, el cuer de la categoria i que ha retallat la diferència fins als sis punts –goal average a favor inclòs-, és gairebé imperdonable. El primer gol de Chimy Ávila no té discussió, perquè arriba gràcies a un fort xut ajustat al pal. Però el segon, és de jutjat de guàrdia. En ple setge local, i encara a la primera part, la defensa gironina s’adorm i no sap rebutjar una pilota a l’interior de l’àrea que passeja sense amo. Novament Ávila, el més llest de tots, ha aprofitat la incertesa per situar un desavantatge que Montilivi ha encaixat amb un dolor més irreal del que marca el calendari. Sembla que la ferida sigui definitiva quan no ho és, perquè si la Lliga s’acabés avui, el Girona se salvaria.

Immers en un mar de dubtes, Eusebio, que aquesta setmana ha escoltat com Quique Cárcel ratificava la seva feina, també ha modificat el pla d’actuació segons s’han produït els esdeveniments: del 3-5-2 inicial de la primera part al 4-3-3 de la segona, on la desesperació ha estat absoluta. Obligat a alinear Borja García, absent per una lesió en les últimes dues jornades, vistos els problemes que el Girona ha tingut durant el seu pas per la infermeria -tocant fons a Ipurua-, des d’un bon començament, el que pocs podien imaginar és que Raúl García, fitxat durant el mercat d’hivern per actuar al carril esquerre, hagi jugat de central. Al descans, el val·lisoletà encara ha anat més enllà, perquè ho ha sacsejat tot canviant el sistema i donant entrada a Paik i Granell per Borja i Valery. Tampoc ha servit per a res, perquè a l’Osca no se l’ha vist especialment preocupat. N’ha tingut prou amb ajuntar les seves línies, perquè el perill gironí en atac estàtic ha estat nul. Amb la sensació que el pla A no funciona, i que el pla B és resar perquè el pla A funcioni com sigui, Montilivi comença a espantar-se de veritat.

Ni la sort acompanya

La sort tampoc acompanya als blanc-i-vermells, que entre els dos gols d’Ávila han gaudit de dues oportunitats immillorables per reenganxar-se al partit. Les dues, de Pedro Porro. I les dues, frustrades per un Santamaría sensacional, que abans del 0-1 també ha hagut de posar un parell de mans a xuts del mateix Porro i de Pere Pons. Tampoc ha aparegut Stuani, que ha reclamat dos penals que l’àrbitre, que tampoc ha donat un gol de Bernardo per una suposada falta, no ha volgut valorar. Per acabar-ho d’adobar, el colombià ha acabat expulsat i Juanpe ha rematat al travesser.