El futbol és ple de miserables

No és que el futbol d'ara sigui violent i racista. Sempre ho ha sigut. Sobretot perquè és un reflex de la societat en què vivim. Amb mesures a les grades i sancions exemplars contra els energúmens que ens avergonyeixen no canviarà res. És una societat malalta, plena de racistes –alguns són imbècils incultes més que racistes–, xenòfobs, agressors, masclistes... Ho tenim tot i no són quatre arreplegats. Estimats, que Vox és la tercera força política a Espanya.

I després, suma-hi que el futbol és violent per se. Aquí no tinc cap explicació lògica, tot i que és obvi que la barreja d’identitat, sentiment de pertinença, emoció i pulsacions a 180 és un còctel perillós que treu el pitjor de tots nosaltres. A mi em va passar de jove i encara ara sento vergonya recordant algun partit de juvenil. No sé si hi ha una tesi sociològica que ho expliqui, si és pel tipus d’esport, l’ambient que es genera a la grada o simplement és una qüestió estadística: com que és el més majoritari, hi ha més possibilitats d'escenes depriments cada cap de setmana.

Abans aquesta misèria amb prou feines es captava, tot i que hi ha documents imperdibles com el del dia en què Wilfred, porter negre del Rayo, va desesperar el Bernabéu, un dels clips televisius més bèsties si parlem de racisme que he vist mai. Ara, amb milers de mòbils immortalitzant cada instant, tots aquests episodis agafen més volada. És viral, és global. Amb un perill: serveixen d'exemple per als joves, que ho mimetitzen.

Hem vist baralles campals en partits de juvenils, pares esbatussant-se en partits de nens de 14 anys, Valverde agredint Baena al pàrquing del Bernabéu sense sanció ni censura des del club. Al revés, la gent aplaudint-lo i corejant el seu nom. Diumenge l’afició del Betis sortia del Sánchez Pizjuán convertint Miranda en ídol després que aquest hagués fet una entrada criminal a Navas. Fa una setmana eren 150 eixelebrats de l’Espanyol saltant a la gespa de Cornellà-El Prat per estomacar els jugadors del Barça que celebraven el títol de Lliga. Depriment, però qualsevol persona amb certa edat, si tira enrere en la memòria, recordarà desenes d’escenes idèntiques o fins i tot pitjors.

Als ultres, ben regats de cervesa i el que convingui abans d’entrar a l’estadi, envalentits pel grup, se’ls podria combatre si els clubs no tinguessin por. Seria un pas. Però són només una part del problema. La violència al futbol traspassa els ultres, els estadis han sigut sempre un espai privilegiat on l’economista brillant, l’advocat adinerat o el camioner veterà aboquen frustracions, on mostrem més obertament la nostra misèria com a societat.