Pere Miró: "Sense el suport del territori, uns Jocs Olímpics no tenen gaire sentit"

BarcelonaDe la piscina, on va ser nedador i jugador de waterpolo, Pere Miró (Manresa, 1955) va saltar als despatxos per fer de director de l’INEFC de Barcelona i regidor de l'Ajuntament de Barcelona entre 1987 i 1988. Durant els Jocs del 1992 la seva feina com a subdirector general d’operacions va cridar l’atenció de Joan Antoni Samaranch, qui el va reclutar just l’endemà de la cerimònia de clausura per entrar al Comitè Olímpic Internacional (COI) com a director de relacions amb comitès olímpics nacionals i de solidaritat olímpica. L’actual director adjunt del COI no s'imaginava llavors que l’esport el portaria a reunir-se amb presidents dels Estats Units, líders talibans o visitar els palaus de govern de Corea del Nord. Miró atén l’ARA des de la Xina, on és pels Jocs Olímpics d’Hivern.

Els Jocs d’Hivern de Pequín són els segons de la pandèmia. Ha estat un dels reptes més grans de l’olimpisme, poder organitzar-los?

— Estem molt satisfets d’haver tirat endavant no uns, sinó dos Jocs Olímpics en un context tan complicat per a tothom. Teníem aquest deure de cara als esportistes, que preparen durant tants anys la cita olímpica. Haver-los deixat sense poder competir hauria estat gairebé una estafa. ¿Són uns Jocs amb restriccions? Esclar, però hem aconseguit tirar-los endavant amb una solució prou bona.

Han estat anys molt durs per al moviment olímpic: la pandèmia, els casos de dopatge com aquell de Rússia, cert descrèdit de l'olimpisme per casos de corrupció i sobrecostos en Jocs que no van ser un èxit, com Rio de Janeiro...

— Moltes coses han canviat dins del moviment olímpic els darrers anys. L’olimpisme sempre ha dit que vol ajudar a canviar el món, a fer-lo millor. Doncs tocava centrar-se en aquest discurs, no ens podíem quedar quiets. Amb la presidència de Thomas Bach, aquest ha estat l’eix fonamental, escoltar el món, veure què podem fer. El 2014 es va publicar l’Agenda 2020, que es va actualitzar el 2021 amb el que anomenem Agenda 2020 + 5. La idea de tot plegat és mirar-nos de forma més crítica. Veure què s’ha fet malament, veure què cal millorar, enviar un missatge positiu. Algunes accions han estat canviar la forma d’escollir les seus dels Jocs, limitar els costos econòmics dels Jocs, posar els atletes al centre de tot i alinear la nostra agenda amb la de les Nacions Unides parlant de temes clau com igualtat de gènere, sostenibilitat, educació...

On també s’han fet molts canvis és en l’elecció dels esports olímpics: s'ha apostat per noves disciplines.

— És un tema clau, aquest. Es va encarregar un estudi molt profund, que ara farem fix, per fer-lo al final de cada cita olímpica, per analitzar l’interès del públic en cada esport. Hem apostat per esports que agraden als joves, per tal de connectar amb les noves generacions. Joves que segueixen esports ràpids, amb una duració no tan llarga. Per això hem donat pas a esports com l’escalada esportiva, el surf, l’skate... i el 2024 entrarà el breakdance als Jocs de París.

Mirem al passat. Quan després dels Jocs de Barcelona el va trucar Joan Antoni Samaranch per entrar dins del Comitè Olímpic Internacional, s’esperava que aquesta aventura el portaria tan lluny?

— La resposta és ben clara: no, no m’ho esperava. Rebre la trucada de Samaranch ja va ser una sorpresa. Ho vam parlar amb la meva esposa, ja que significava anar a viure a Suïssa. Llavors no teníem res planificat, cap objectiu d'on ens duria tot plegat. Només estàvem contents de poder iniciar aquella aventura, de poder viure el moviment olímpic des de dins després d’haver-lo vist amb una perspectiva diferent durant els sis anys dins del comitè organitzador dels Jocs de Barcelona. Però no era el meu objectiu, era una sorpresa. Un nou inici. I els reptes han anat venint, evolucionant... I ja en fa 30, d'anys.

Ha negociat amb els talibans, amb els governs de les dues Corees... Hi ha alguna negociació de la qual estigui especialment orgullós? 

— Potser recordo especialment amb estima quan el 1996 el president Samaranch va enviar-me a Bòsnia per reconstruir-hi el moviment olímpic unint les tres comunitats:, la croata, la sèrbia i la bosniana. Calia crear un comitè olímpic que no existia. I potser va ser la primera cosa en què les tres comunitats van arribar a un acord. També recordo amb estima la normalització total de la participació de les dones saudites. Quan el 2012 van fer-ho per primer cop va ser emocionant, un esdeveniment únic. N’estic molt orgullós. 

Quin és el secret per posar d’acord gent amb idees tan diferents? Com es preparen aquestes reunions?

— Doncs... no en tinc ni idea. Però he tingut molt bons mestres. Mestres que no pretenien ser-ho, però ho eren, com en Josep Lluís Vilaseca, el primer secretari d’Esports de la Generalitat. Una persona extraordinària, dialogant, treballadora. Ser amb ell va ser com un màster pagat. I del 1992 al 2001 vaig treballar al costat del president Samaranch. Ell tenia una forma de fer les coses molt seva, sempre sabia com havia de parlar amb la gent, trobar les paraules, la forma de connectar. Al COI tenim 206 comitès olímpics de cada un dels estats independents reconeguts per les Nacions Unides. I 12 o 13 territoris més que per tradició esportiva tenen el seu comitè. Una varietat extraordinària de formes de pensar, de diferències religioses, econòmiques, culturals, que t’obliga a tenir sentit comú, a ser flexible. Com diu el president Bach, l’art del moviment olímpic és com mantenir la unitat dins de la diversitat. 

Per exemple, quan va aconseguir que les dues Corees poguessin desfilar plegades.

— El meu equip sempre aplica una norma que tothom coneix segurament del col·legi. La llei del mínim comú denominador. Són tan diversos, els comitès, que busquem el denominador comú entre tots. Sempre hi ha 4 coses bàsiques per estar d’acord. I si algú no està d’acord amb aquestes 4 coses bàsiques, no pot formar part del COI.

El govern xinès encara els Jocs de Pequín, primera ciutat a ser seu d’uns Jocs d’Estiu i uns d’Hivern, com una oportunitat per acostar els esports d’hivern a 300 milions de persones. Un món diferent...

— Sí, és un gran desafiament veure com evoluciona la seva aposta. Han fet unes grans instal·lacions, sistemes de transports moderns per poder arribar-hi. És digne de veure, tot i que malauradament ha vingut poca gent per les mesures de seguretat contra el covid-19. Tal com treballen, i ho tinc clar perquè he treballat molt amb els xinesos, d'aquí uns anys seran una potència mundial en esports de neu. No en tinc cap dubte.

Parlar de grans infraestructures com aquestes encaixa amb el discurs del COI, que demana Jocs sostenibles?

— Encaixa a la Xina. El moviment olímpic està demanant no fer grans infraestructures que no tinguin sentit. El que es demana és tenir al darrere un projecte de país, de ciutat, de regió. Que ens expliquin i justifiquin el projecte. Que quedi ben clar que organitzar durant 16 dies uns Jocs i oferir el millor entorn als millors esportistes té sentit un cop acaben els Jocs. Els Jocs han de formar part d’un projecte de futur. No construir per construir, sense saber què passarà després. A la Xina tenen un projecte. Un país on els esports d’hivern no havien estat gaire importants, on tenen milions de persones interessades en descobrir-los. ¿Tindria sentit el mateix projecte a Noruega? No. Allà tindria sentit renovar les instal·lacions dels Jocs de Lillehammer, per cuidar el seu teixit social. Cada regió té el seu discurs.

No deixa de ser una mica el que va fer Barcelona el 1992?

— No vull pecar de xulo, però Barcelona va ser la primera ciutat a apostar per aquest model. Va mostrar al COI el camí que calia seguir. Un camí que s’ha seguit a vegades més, a vegades menys. El model de Barcelona després ha tingut alts i baixos. Atlanta no va deixar gaire llegat, algunes instal·lacions de Rio no es van fer servir. Sydney va ser un gran èxit. Estem més convençuts que mai que no donarem els Jocs a ningú que no tingui un projecte amb sentit.

Hi encaixa una candidatura olímpica dels Pirineus, en aquest model?

— No et puc contestar, amb el càrrec que tinc. Només puc referir-me a la resposta anterior. Han de presentar una candidatura, tingui el nom que tingui, amb un relat al darrere que demostri que hi ha un projecte que aposta per la revitalització del territori. Si els 16 dies de Jocs, amb un mínim de construccions esportives noves, encaixen en aquest projecte, una candidatura dels Pirineus podria competir per ser escollida, esclar. Ara és cosa dels diferents actors trobar un consens en el territori on es volen fer els Jocs. Sense el suport del territori, uns Jocs no tenen gaire sentit. Si les persones del territori no s'ho creuen, el projecte no tirarà endavant. Cal el suport de tothom, de la gent del carrer a la gent del Govern. De la gent de l'esport al teixit social i econòmic.

Com encaixa en aquesta idea fer un referèndum entre la població?

— El COI no ho exigeix, però sí que demana saber la relació amb el territori. Com deia, demanen que els Jocs tinguin un sentit, que la gent del territori més afectada per l'organització dels Jocs senti que li pot canviar la vida. Cada territori decideix la forma d'explicar-ho o valorar-ho.

Quan se sabrà qui organitza els Jocs d’Hivern del 2030?

— Jo crec que potser els primers mesos del 2023. Cal recordar com funciona ara el procés. Un comitè olímpic, en aquest cas l’espanyol, mostra el seu interès i ens ho comunica. De moment ho han fet parlant dels Pirineus, el nom definitiu ja el donaran després. Un cop s'ha demanat, tenim una comissió específica de Jocs d’Hivern, que està en diàleg amb la candidatura, que ens presenta les seves idees. I nosaltres ajudem a afinar el projecte d’acord amb els nostres valors. La comissió pot fer-ho amb diferents candidats a la vegada, com passa per exemple amb una candidatura ucraïnesa ja presentada. Un cop aquesta comissió arribi a la conclusió que una candidatura hi encaixa del tot, es presenta el seu nom a l’Assemblea del COI per votar-ho.