Una aposta valenta per arribar als Jocs Olímpics

BarcelonaAmb 20 anys, Mireia Lapuerta (el Masnou, 1999) ja ha pujat quatre cops al podi dels Campionats Europeus de judo; l’últim ara fa quatre setmanes als campionats sub-21 a Vantaa (Finlàndia). “Un bronze. No és el primer”, explica posant-se seriosa. Lapuerta és tot ambició i ja pensa en com pot millorar perquè la pròxima medalla sigui d’or. “De petita anava per casa dient que seria campiona olímpica. Quan hi havia Jocs, seia davant la televisió. I aquest és el meu somni: arribar a uns Jocs. Però cal ser realista, és molt complicat”, diu una de les grans promeses d’un esport, el judo, amb menys tradició a Catalunya que en altres regions europees.

“Existeixen altres parts del món amb més nivell. I amb més facilitats. Quan un judoka italià guanya una medalla com la que he guanyat jo, sap que s’assegura tenir feina, segurament entrant a un cos policial o militar. Són eines per garantir que puguin competir sense patir pel seu futur. A casa nostra, guanyes una medalla i et feliciten. Fa il·lusió, però t’has de buscar la vida per aconseguir millorar o per rebre beques. L’Europeu sub-23 de Rússia d’aquest any, per exemple, me’l vaig haver de pagar de la meva butxaca gairebé tot”, raona, tot i que admet que ara mateix el judo català viu “un moment delicat”. “Per manca d’ajudes econòmiques i infraestructures molta gent amb potencial ha marxat a altres federacions, com València o Madrid”, afegeix. Els judokes catalans, de fet, s’han quedat sense els camps d’entrenament internacionals que organitzava la Federació Espanyola des de feia més de 20 anys a Castelldefels, que enguany s’han traslladat a Alacant. El campus era una oportunitat per entrenar-se amb els millors judokes del món.

Lapuerta va arribar al judo gairebé per casualitat. “Jo era una nena molt moguda. Aquest esport em cansava molt, que ho necessitava. Primer havia fet patinatge artístic, perquè era l’esport que practicava la meva germana, però no em va agradar gens...., així que vaig demanar fer judo, ja que les amigues de l’escola en feien. I vaig enganxar-m’hi”. Amb el temps, les amigues van deixar-ho i ella ha seguit al costat de casa, al Club de Judo del Masnou, on s’entrena amb el seu entrenador, Dani Rey. “Al ser un club petit, podem treballar amb calma molts aspectes que potser no podria treballar en altres entitats”, diu Lapuerta, que d’entrada no va adonar-se del potencial que tenia. “Primer vaig guanyar competicions comarcals, després campionats de Catalunya..., i vaig anar avançant. Quan vaig guanyar als Campionats d’Espanya vaig adonar-me que volia que aquesta fos la meva vida. I he prioritzat el judo”. Una aposta que li ha donat quatre medalles internacionals, una de les quals un or sub-18 el 2016.

Mireia Lapuerta comença ara la seva primera temporada en edat sènior somiant amb arribar als Jocs Olímpics, que tant desitjava quan era una nena petita. “No arribo als Jocs del 2020, ja que he competit com a júnior, però lluitaré per ser a París el 2024. No és impossible, però és molt complicat. Per arribar-hi cal passar per diferents campionats que donen punts, fet que t’obliga a planificar-te bé”. I fer-ho quan tens menys ajudes que altres rivals no és fàcil. “No parlo de sacrificis, parlo de fer una aposta. Tinc clar on vull arribar. Ara estudio administració i direcció d’empreses presencialment, però la temporada que ve tocarà estudiar a distància amb l’UCAM de Múrcia, que facilita els estudis als esportistes, ja que si vull seguir millorant necessito més hores d’entrenament”. Aquesta temporada els seus bons resultats li han permès accedir a una beca Podium, de Telefónica i el Comitè Olímpic Espanyol, i s’ha pogut obrir més portes en un esport que, segons ella, “t’ensenya respecte i valors”. “Caldria entendre que l’esport és una gran eina educativa. Aquí rebem poques ajudes”, sentencia.